Renovar-se o morir

Aquesta és una frase molt utilitzada que segurament no és la més encertada com a títol de l'entrada d'avui, el tema aniria més aviat per "cercant noves perspectives".

Des de fa mesos que he anat veient com alguns fotògrafs s'han apuntat al món del dron, i és a partir d'aquesta popularització que a mi també m'ha entrat el cuquet. De fet, fa anys que vaig tenir l'oportunitat de volar, primer en parapent i posteriorment amb ultralleuger, amb el parapent no vaig poder practicar la fotografia aèria, em faltaven mans però, amb el ultralleuger si que ho vaig fer, sempre per feina i no per hobby. Ara he cregut convenient que el nen que porto dins se li havia de fer un regal i, així poder tornar a enlairar-me per gaudir d'aquests paisatges i poder-los compartir amb tots vosaltres, és aquesta una perspectiva que fa que tot lo quotidià sigui ben diferent. Espero que ens ho puguem passar molt bé.   

La imatge està feta el segon dia de vol  en que vaig poder capturar aquest grup de flamencs, sortosament en cap moment es van espantar, de fet un servidor em vaig situar allunyat del grup i l'artilugi va arribar a molta alçada, diria que ells no podien  ni sentir els motors elèctrics de l'aparell.

Trànsit

Tot i que quan aixequem la vista per veure el cel nocturn sembla que hi hagi quietud, l'efecte és enganyós. Si fa unes dècades l'únic que observàvem a la nit era la caiguda d'algun estel perdut, a dia d'avui  les llums amb un moviment més aparent són les del tràfic aeri. Si ens hi fixem bé, també veurem unes llums que no fan pampallugues, aquestes les provoquem els satèl·lits artificials i, si finalment  la nostra memòria gràfica fos capaç de visualitzar la posició dels estels i planetes, la imatge resultant serien aquestes traces concèntriques que dominen en la imatge que us presento avui i que és la produïda per la rotació de la Terra. 

On és el interès fotogràfic?

 

Era final d'hivern i els borrons dels arbres estaven botits i a punt d'esclatar però, tot restava encara aparentment adormit. No havia trobat cap motiu que em cridés l'atenció i de sobte vaig veure uns àlbers que ressaltaven entre tota la resta d'arbres, heures i arbustos que tancaven el prat. Poder el que em va cridar l'atenció era aquesta escorça blanca que el feia destacar i no vaig poder-me resistir de fer-li aquest retrat amb  la càmera en moviment.

Enfocant el punt de interès

Quan volem fixar l'atenció sobre alguna cosa que ens interessa, una manera de fer-ho és enfocant-la i si utilitzem un diafragma molt tancat deixarem la resta ben desenfocat. Us deixo un parell d'exemples d'aquesta tècnica.

El lliri groc

Cada any li faig un retrat al lliri groc, flor característica dels aiguamolls que acoloreix els estanys i els recs semi inundats d'aquesta plana. els dies passen i no he trobat la manera de fer alguna cosa una mica diferent, ha fallat la inspiració, segur que si.   

La terra serà sempre nostra

Per molt que els de dalt ens amenacin, per molt que ho veiem tot molt negre, sempre hi ha un punt de llum a l'horitzó que ens marca el camí. No s'ha de defallir i mirar cap a l'objectiu comú, estem a la nostra terra i la raó ens la dona els principis internacionals d'igualtat, tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació, aquí i a la Xina. Com diuen al País Valencià, a fer la mà!

Tavertet

Aprofitant una escapada familiar pel Cabrerès vaig enganyar als meus per anar a veure la posta de sol sobre el pantà de Sau, va ser fàcil.
Aquest és un lloc de peregrinatge fotogràfic, la majoria de imatges que circulen d'aquest lloc i que són delicioses, es fan al matí. Aquest és el moment en que les boires solen estar per sota del penya-segat i apareixen moltes possibilitats compositives i de captar moments onírics. Per part nostra va ser una tarda com a mínim amb núvols que tot just es van obrir en la línea de l'horitzó per ser tenyits de llum càlida per uns pocs minuts.

Forats de llum

Hi ha dies en que el cel queda totalment tancat pels núvols, és aleshores que hi ha la possibilitat  de que s'obri una gran escletxa que ens permet observar el crepuscle, són moments que val molt la pena quedar-se a observar i fotografiar el crepuscle i fer-ho fins l'hora blava. Aquesta imatge té un temps d'exposició de dos minuts amb un diafragma tancat a f10.

Any Fages de Climent

Oració al Crist de la Tramuntana.:

Braços en creu damunt de la pia fusta

Senyor, empareu la closa i el sembrat

doneu el verd exacte al nostre prat

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat

Quan la primavera et puja al cap

Doncs si, quan la primavera et puja al cap, que això passa encara que sembli estrany, comences a fer coses estranyes, com ara són aquestes imatges que us presento. Són imatges on el que més valores és la força del color per sobre de la forma. Per fer-les utilitzo algunes característiques de la càmera que tinc, la qual et permet fer la multiexposició. Un joc arriscat perquè el resultat no el saps fins que el visualitzes pel visor.

L'estany Sanguinari

Està documentat des de fa més de mil anys, aquest estany es trobava on ara s'aixeca la urbanització de Santa Margaria, actualment d'aquest estany no en queda cap vestigi, tot ha quedat soterrat pels edificis turístics.

Creiem que el nom de sanguinari li venia pel color vermellós de les aigües salmàstiques, degut a les elevades concentracions d'un crustaci, l'Artemia salina que també és el responsable del color rosat dels flamencs. Aquest estany antigament també era molt freqüentat per la gent de Palau Saverdera, era la seva sortida al mar, aquí els palauencs hi trobaven els productes propis del mar, hi pescaven llobarros, anguiles, cloïsses i també hi caçaven ànecs, becadells entre altra fauna. El temps s'ha emportat aquesta vida de subsistència, tot i això, encara hi queden un parell de basses que en moments de climatologia extrema solen ser un bon refugi de fauna, en una d'elles encara hi subsisteix el fartet (Aphanius iberus), una espècie endèmica de petit peix del litoral mediterrani.

Com que va ser un hivern en que els aiguamolls estaven més aviat aiguaeixuts, un servidor va aprofitar aquest racó oblidat per tots, per anar-hi a cercar una làmina que potenciés l'espectacle crepuscular. 

La primavera silenciosa

Aquest títol ha estat manllevat d'un llibre de la Raquel Carson (1962) que va ser capçalera de molts ecologistes de l'època. Fa referència a l'impacte negatiu de l'activitat humana, en concret els pesticides, sobre els ecosistemes. Tot ve arrel de la denúncia de l'apreciat pintor, Lluis Roura, ha fet sobre  l'ús i l'abús dels herbicides que fan desaparèixer les suposades "males herbes" i amb elles tota la fauna acompanyant, com són els insectes i de retruc als insectívors, és aleshores quan s'esdevé la primavera silenciosa.

A la reflexió feta per en Lluís m'agradaria afegir un complement i és el que fa referència a l'impacte del canvi climàtic que és una realitat que està afectant als ecosistemes, i ho fa d'una manera lenta i progressiva, passa desapercebuda per la majoria de la gent però, va fent. La sequera que estem patint és un clar exemple d'aquest canvi climàtic. Els aiguamolls són uns dels afectats de primer ordre, aquí l'aigua és la base de la vida i els períodes molt llargs de sequera i, més, si aquests són durant l'hivern, afecten negativament a una munió d'organismes molt característics d'aquests ecosistemes humits. Una altra variable que fa anar de corcoll als organismes és la temperatura, temperatures anormalment altes comporta moltes conseqüències dolentes i pot fer perdre la sincronització dels cicles vitals d'aquests organismes i més si es combinen amb baixades sobtades, és com un engany del rellotge intern. Ens trobem davant d'una situació en que el problema es basa en la velocitat dels canvis que estan passant, tots necessitem un temps per adaptar-nos als canvis i la velocitat que estem imprimint a aquests canvis, fa que molts dels integrants dels ecosistemes no siguin capaços d'adaptar-s'hi. Nosaltres mateixos en serem víctimes. 

La imatge està feta en una vinya arrencada i abandonada a Pau, allí tot un seguit de plantes pioneres hi han entrat per colonitzar aquesta terra no tractada,  és una explosió de vida nova. Per fer-la m'he inspirat en l'estil de la pintura del mestre Lluís Roura, pot sonar pretensiós però, és que en soc molt fan.  

Barraques de pedra seca

Fa un parell d'anys vaig dedicar un temps a buscar barraques de pedra seca per la plana i fer unes sessions de fotografia nocturna amb elles, crec que hauria de continuar la recerca d'aquests monuments però, ara pel Cap de Creus. A principis de gener vaig trobar-me amb aquesta preciosa barraca al final d'una sessió crepuscular i em va fer gràcia dedicar-li aquesta imatge. Era just al moment de l'hora blava i el cel era espectacular. Us agrada?

Les guilles carboneres

La coloració de les guilles pot tenir variacions en els tons dels ocres, vermellosos, grisos i negres. Les guilles que són més fosques se les denomina carboneres, denominació aquesta que sempre m'ha fet molta gràcia, ja que em trasllada al temps en que al mig de bosc s'hi feia el preuat carbó d'alzina.

Avui us deixo unes imatges que vaig poder fer a un exemplar de guilla que més o menys complia aquestes condicions, fins i tot, vaig tenir l'oportunitat de fotografiar-la al costa d'una amb pelatge més vermellós.

Us fet anecdòtic de la sessió fotogràfica va donar-se quan la guilla va ser sobrevolada per un milà i ella ràpidament es va posar en alerta, penseu que les guilles poden ser depredades pels grans rapinyaires (àguila daurada i la imperial).

Les guilles

Encara a dia d'avui és un dels animals més perseguits a casa nostra, de forma legal o il·legal se les mata per considerar-les enemigues de l'home quan, realment són un excel·lents reguladors d'altres animalons com ara els "taups" (talps) que tan negativament poden afectar a l'agricultura (es mengen les arrels de les plantes). Aquesta persecució a que han estat sotmeses les han fet molt espavilades i han sabut sobreviure amagant-se de tot el que feia olor a humà. En les zones on més es respecten pel nivell de protecció, vigilància i conscienciació s'han anat descarant i a dia d'avui se les pot veure en ple dia. La millor època per gaudir d'aquest bell cànid és ara a mitjans de primavera, quan els petits són emancipats i han de començar a buscar-se la vida, primer mirant com caça la mare i posteriorment ho hauran de posar en pràctica ells per una simple raó de supervivència. Aquest dissabte vaig dedicar-hi les primeres hores de llum empaitant un grup familiar d'una parella amb dos cadells, va ser brutal. Els altres dies festius hi he tornat però la bona llum i fotos són les del primer dia, el dissabte. Fetes amb el 70-200 mm amb duplicador i tirades des del cotxe. La primera amb aquesta mirada m'ha robat el cor.