Clicant la imatge + F11 es veu més gran. Els arxius raw es revelen amb lightroom :-)

dissabte, 29 de novembre del 2014

El farsant


Quan vas pel cami que porta del mas Puignau (Port de la Selva) fins a Perafita (Cadaqués) i en el primer serrat que passes, just al cim es veu una barraca de pedra seca peculiar pel seu perfil i la seva ubicació. Un cop t’hi enfiles per esbrinar que coi és aquella cosa, et trobes amb un búnquer de la postguerra disfressat de barraca.
Aquesta imatge la vaig fer divendres passat quan havia planificat anar a empaitar una roca que em té el cor robat però, un cop m’havia encaminat vaig adonar-me que el cel estava massa enterbolit i que no valia la pena anar-hi, aleshores vaig canviar de plans per anar a retratar al farsant. 
Quan planifiques sortides fotogràfiques, mai porto un pla programat fix, cal tenir sempre un pla B, qui mana realment són les condicions ambientals.

dijous, 27 de novembre del 2014

Tudela, un viatge al·lucinant


Un dels lloc totalment recomanable per ser visitat quan es va al Cap de Creus és el Pla de Tudela, només traspassar l’entrada te’n adones que has entrat en un altre món, sembla que facis un viatge per un planeta diferent però, es que a més, si et deixes anar hi veuràs molt més enllà. Un viatge al·lucinant allà on tu vulguis arribar.
Aquestes estructures són les que voregen l’entrada del itinerari, a partir d’aquest punt pot passar de tot i més si hi vas de nit.  
Quina t'agrada més?


dimarts, 25 de novembre del 2014

Tardor als aiguamolls, una visió personal.






Aquest diumenge al matí vaig fer una passejada per les closes, són terres robades als estanys per l’aprofitament de les pastures. Fa segles que a cop d’uxet (fanga), l’home va teixir tota una xarxa de canals de drenatge per dessecar els estanys. Allí hi han pasturat secularment les vaques i els cavalls. Tot això ha anat canviant amb els temps i aquest és un dels hàbitats dels Aiguamolls amb més risc de desaparició. També és un dels entorns més desconeguts pel públic en general, de fet per tothom.
Avui us presento unes imatges en que la intenció era caçar els cromatismes efímers de la tardor, activitat en que tots els fotògrafs ens trobem immersos aquests dies. He volgut fer-ne una versió pròpia, molt personal i íntima. Per fer-ho he utilitzat dues òptiques el 70-200 i el 17-40. El filtre degradat de DN i un altre en que he experimentat amb la vaselina. He ordenat les imatges de les més ortodoxes fins les abstraccions més "extremes". Espero que el resultat sigui dels vostre gust i si teniu algun dubte de com s'han fet m'ho podeu preguntar. :-)

diumenge, 23 de novembre del 2014

Abstraccions alberenques



     
Dies enrere (2/11/11) vaig pujar a la fageda que hi ha darrera del Puig Neulós per saber l’estat del fullam i, tot just començava a trencar-se el color, hauré d'esperar uns dies per tenir-ho al punt i  també caldrà demanar a la tramuntana que no les espolsi.
Tot i ser el migdia amb una llum molt dura vaig treure’n aquest parell d’abstraccions, la primera és de la fageda i la segona d'una pineda. Espero que us complaguin. 

divendres, 21 de novembre del 2014

Per veure la via làctia (VL) cal mirar al cel


Tots ens queixem (amb raó) de la contaminació lumínica (CL) que ens ha fet perdre l’espectacle de les nits estelades d’estiu. Recordo els sopars d’agost que fèiem quan era molt jove al terrat de casa, i a la sobretaula es podia disfrutar de l’espectacle de la pluja d’estels i que ara sé que s’anomena “llàgrimes de Sant Llorenç”, aleshores érem força incultes però, sensibles als fenòmens naturals. L’altre dia, parlant amb dos joves de vint anys, em confessaven que mai havien vist la Via Làctea(VL) i em vaig quedar molt sorprès i a l'hora entristit.
Aquest diumenge (26/10/14) quan estava a prop de l’estany de Vilaüt em va fer gràcia esperar-me a que es fes de nit, el cel es mostrava força net, hi havia un fil de tramuntana i, em vaig quedar esperant que aparegués el cami d’estels o VL. 
La VL és la nostra galàxia i, on conjuntament amb uns 200 mil milions d’estels més, es troba el sistema solar.  Si us plau, quan hi hagi una nit neta d’humitats (millor després d’una pluja i l’entrada d’una mica de tramuntana) feu el favor de portar als vostres fills a veure-la, poder se’n adonaran de moltes coses, i poder us faran moltes preguntes. N’hi haurà prou en agafar la wipipèdia i llegir les quatre primeres ratlles sobre l’univers o la VL i explicar-los-hi.  Com ho veieu? Ho heu fet? ho fareu?
Avui la foto que us presento no té cap valor fotogràfic, però vol ser una demostració de que encara es poden veure coses com la VL tot i la CL que hi ha al bell mig de la plana de l'Empordà (el resplandor de l'esquerra de la primera imatge és de Figueres). Descontaminar els nostres pobles és una de les responsabilitats de futur que tenim i, no tan sols pel tema de la llum que emetim si no pel  malbaratament que significa.  
AQUI tens una mapa de la contaminació lumínica.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Núvols d’escuma


L’altre diumenge (2/11/14) vaig sortir a la tarda sense cap esperança de treure cap imatge mitjanament potable, la llum era horrorosa. Aleshores, se'm va acudir un joc amb mi mateix, intentar fer alguna cosa amb el 70-200 mm, òptica que la tinc infrautilitzada. El passeig era vora el mar, i el primer que vaig intentar plasmar eren primers plans de les roques i l’onatge, però tot era “más de lo mismo”. Al cel hi tenia la lluna que s’amagava darrera  uns núvols baixos empesos pel garbí, va ser aleshores que la imatge dels núvols es va creuar amb les boires que crees amb l’escuma de l’aigua i va sorgir l’idea de fer la foto que us presento.
És una doble exposició, una per la lluna amb un diafragma tancat i una velocitat d’1/200 (per poder treure-li les textures)  i l'altra per l’aigua, amb una velocitat baixa d’1,6s i el diafragma una mica més obert, d’aquesta manera es pot crear les pinzellades de l’escuma (núvols).  He retallat la imatge per millorar la composició.
Proposar-se petits reptes incentiva la creativitat.

dilluns, 17 de novembre del 2014

La Caula-foss


Ho he de confessar, feia més de vint anys que no havia anat al salt de la Caula. La raó és per ser un lloc massa freqüentat i, jo tinc la mania d’amagar-me en els llocs més solitaris que puc trobar. Pels que no ho coneixeu, aquest és el salt més popular que hi ha a l’Empordà, fins i tot té un restaurant al seu costat. Està ubicat just abans d’arribar al poble de les Escaules. Es tracta d’un salt de trenta metres d’alçada dins d'una zona de travertins, la dilució d’aquesta roca calcària genera unes enormes plaques que junt amb les molses que hi creixen i l’aigua que hi cau, forma un conjunt realment molt i molt guapo.
Avui us deixo un detall d’aquest salt que pertany al tram que fa pocs anys es va despendre el travertí i ara s’està cicatritzant. Sortosament aquesta roca té un elevat grau de regeneració. Lo del títol amb la terminació de "foss" és en honor als salts (foss) d'aigua més bonics del món que estan a Islàndia..., pel meu gust, és clar! 

divendres, 14 de novembre del 2014

Un fracàs


Durant aquests mesos he anat seguint l’evolució dels arrossars i us he presentat alguna imatge de la mateixa. Havia pensat que com a comiat faria una nocturna de la sega, exactament de la màquina de segar. Hi he anat varies vegades però, sempre l’he trobat aparcada en llocs molt poc fotogènics. Finalment, aquest dimarts passat, el darrer dia que va treballar, vaig anar-hi esperançat de trobar un bon cel i la màquina parada en un bon lloc (soc molt optimiste) però altre cop no va ser així. Quan ja havia desistit i me’n tornava cap a casa amb el cap cot, va aparèixer l’amo content de tenir la collita al sac i ben lligat, i em va el favor de moure la màquina al mig d'un camp. Imageneu-vos la cara de llàstima que feia! 
La imatge no val gaire, ja us he explicat que el cel no tenia "xixa" però, els fracassos també s’han d’explicar. Hi ha dies que tornes a casa amb la targeta de memòria buida.
Us afegeixo la foto de l’Abdul, treballador de la finca, ell és senegalès i fa molt de temps que el conec, sovint ens creuem i enraonem una estona. Ara que s'ha acabat la collita està neguitós per poder tornar cap a casa i estar amb els seus. Allà hi té la dona amb la qual es va casar l’any passat i que fa molt que no la veu. Ells també ajuden, i molt,  a fer pujar aquest país, són els sacrificats, els "ningunejats", els grans oblidats. 
El seu retrat ha estat il·luminat amb una ràfega de la segadora i m'agrada l'efecte dels plegs de la roba. 

dimecres, 12 de novembre del 2014

Tramuntanal


Aquestes imatges son de la tercera setmana d’octubre, moment en el qual tots els empordanesos començàvem a estar intranquils per la manca de vent. L’atmosfera densament carregada d’humitat es feia pesada, diria que insuportable. Els empordanesos necessitem que de tant en tant l'aire es carregui d’electricitat estàtica perquè activi el sistema nerviós i això, es nota molt en el comportamnet de les persones. La gent gran quan veu a algú una mica nerviós i que aixeca la veu, diuen que sent la tramuntana :-)
La foto no té cap secret, un filtre de DN invers i  una velocitat lenta per captar el moviment de les fulles del primer pla.

dimarts, 11 de novembre del 2014

Xerrada a Vilafant amb l’Associació Cultural fotogràfica de l’Alt Empordà


Si aquest divendres no tens plans i vols venir a Vilafant a veure el treball fotogràfic que faig, hi estàs convidat! El denominador comú de les fotos que veuràs és que estan fetes a baixa velocitat de l'obturador, d'aquí el títol de lentament. Són petits sorbets de paisatge empordanès. Intentaré explicar les motivacions i si cal, la tècnica d'execució.  Miraré de no fer-me gaire pesat :-P 

diumenge, 9 de novembre del 2014

Celatges

0.8s/f7.1/200ISO/17mm
Possiblement que aquestes imatges no semblin res de l’altre món, una posta de sol més de colorins, no tenen res que ens impacti que no hagin vist en milers d'altres imatges però, alguns de nosaltres se’ns fa irresistible captar aquests colorins quan passegem vora el mar i te'ls trobes al teu davant.  Si el cantàbric té aquells cels tempestuosos i tenebrosos plens de força, la mediterrània ens ofereix l’explosió de la llum i el color. De ben segur que aquests entorns marquin la nostra manera de ser, el caràcter apassionat, la sensibilitat i amb això també rau la diversitat humana que és riquesa.

divendres, 7 de novembre del 2014

Ara és l'hora


Ara és l’hora de caminar sols. Han estat moltes generacions de submissió i ja n’hi ha prou. Si realment estem al segle XXI i vivim a l’Europa dels pobles, Catalunya ha de poder votar per saber si vol ser independent i això, és una cosa que l’hem de fer els que vivim en aquest territori i punt. 
Els catalans som un poble pacífic i profundament tolerant. Ara és l’hora de dir la nostra, ja n’hi ha prou d’aguantar, la resignació pertany al passat. Ara demostrarem perquè encara tenim una cultura ben viva, ara demostrarem que som irreductibles i per fer-ho no hem de proferir ni un insult, ni ensenyar múscul, ni res d’això. Ho farem com ho sabem fer, sortint al carrer amb els nens, els avis, les dones i els homes, tots junts, i ho farem per enèsima vegada. El món ens tornarà a veure i quedarà clara la nostra voluntat com a poble.
Encoratjo a tots els que llegiu aquest blog a participar en la botifarrada d’aquest diumenge,  és així com ho han convertit els tribunals dels que creuen que són el nostres amos, ells han usurpat amb les seves lleis el dret democràtic a poder decidir. Diumenge serà el preàmbul per poder iniciar el camí com a poble independent que som.  És il·lusionant pel fet de poder començar de nou, per intentar no cometre els errors que hi ha hagut en aquestes dècades de democràcia postfranquista. Un poble que guanyi la il·lusió té molta força per sortir-ne endavant. Jo tinc moltes ganes de treballar i ho vull fer pel meu país. Ànims! 

dimecres, 5 de novembre del 2014

Buscant la tardor

6s/16.0/10017mm
1/10s/f2.8/100/195mm
2.5s/f20.0/100/135mm

Aquestes imatges corresponen a mitjans d’octubre, havien anunciat un diumenge plujós i no va ser així, de totes maneres volia pujar fins l’Albera per veure el bosc i els rierols i em vaig emportar aquestes imatges. Una de feta amb l’angular i les altres amb el tele. Espero que us agradin.

diumenge, 2 de novembre del 2014

Reticle

52s/f6.3/200ISO/17mm
Quan es donen les condicions bones, una de les coses que més m’agrada és quedar-me en un punt veient com es va extingint la llum crepuscular i apareix la nit. En aquests moments és quan, submergit en el silenci i veient l’espectacle, apareix la màgia de la fotografia digital. Jugant amb el pas de la llum, el temps de l’exposició, en definitiva, fent treballar al sensor, aquest ens regalarà tot allò que els nostres ulls són incapaços de veure, com aquesta imatge que us presento i que els meus ulls no veien, va passar un minut per poder-se generar!