Gaudeix uns instants

Aquest és un fotograma del timelapse del coreà  Kwon O Chul, si cliques AQUI el veuràs .:

El Castell del Montgrí.

De tant en tant viatjo lluny..., traspasso la Muga (frontera) per arribar a paratges com el Castell del Montgrí, construït fa segles per impressionar als seus veïns els comptes d’Empúries.

El seu accés és a peu i no per això és un lloc poc visitat, tot i que, si hi vas de nit no hi trobaràs ningú. En aquest paratge la sensació de soledat no se sent, al peu de la muntanya hi ha els nuclis urbans d’Ullà i Torroella de Montgrí i, sembla ben bé que estiguis a dins del poble.

Aquesta foto es va fer aquest hivern, en una nit normaleta pel que fa al cel, el castell el vaig il·luminar amb una lot de llum blanca i la càmera va ser configurada amb un diafragma de f5,6, una ISO de 400 i la velocitat de 74 segons, l’òptica emprada era un objectiu d’onze mm.

Cala Jugadora.

Aquesta imatge es va fer el dissabte al vespre, vaig voler aprofitar el mar mogut pel garbí i la llum de la lluna per fer-la. Les onades trencant sempre et marquen el límit de la costa i la lluna i posa una mica de llum per que es pugui veure amb un cert detall. Malauradament després de fer la foto es va ennuvolar i vaig haver de marxar a sopar....

El que us vull comentar es que per fer nocturna a la Costa Brava, el Cap de Creus és un dels llocs més complicats. La dificultat rau en que l’accés a la majoria de cales s’ha de fer a peu o per mar, bé això també pot ser un al·licient, un altre factor "negatiu"  que ens trobem és la presència de vent molt fort una bona part de l’any i, finalment comentar que el color dominant de les roques és el marró fosc i per poder ressaltar les formes cal tenir-ho molt ben estudiat. No és que us vulgui desanimar, més aviat pot ser un repte.

Aquesta imatge és de cala Jugadora, un dels llocs de més fàcil accés, es va fer amb una exposició de 150 segons, el diafragma a f4.0, una sensibilitat de 400 ISO i la focal a 17 mm. Jo no n’estic gaire content, però no en vaig saber més.

Les Closes II.

...les closes a la primavera quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes i plàtans, verdegen tots a la seva manera.... (Mª Àngels Anglada)

El Pla de Tudela.

Aquest és un dels espais del Cap de Creus (CdC) d’accés privat durant molts anys i que serà molt  popular en el futur immediat. El CdC el conec una mica però, el Pla de Tudela sempre m’he vist obligat a passar-hi de llarg, al pertànyer a la companyia privada “Club Meditérranée”. Esperem,  ara que és públic, que hi puguem accedir amb una “certa” llibertat. L’espai  és senzillament espectacular.  Jo me l’estic bevent  a xarrups, el vull fer durar...

Com  ara arribarà el bon temps, segurament que podré anar presentant-vos diferents indrets del CdC des de la perspectiva de la fotografia nocturna i crepuscular. Per començar, avui us ensenyo un element del Pla de Tudela, possiblement  un dels més emblemàtics. Es tracta de “l’Àliga” que, corona l’aflorament pegmatític més gran de l’espai.

La foto s’ha fet amb una llarga exposició de 720 segons, el diafragma a f 4.0, la focal d’11 mm i s’ha il·luminat amb llum càlida (maglite). Malauradament l’estat catatònic en que em quedo a l’estar en aquest espai tant meravellós, va provocar que m’oblidés de posar la reducció de soroll per llarga exposició L.  Caldrà tornar-hi i no deixar que l’ambient m’embriagui.

La figura humana.

Vaig començar a fer fotografia (analògica) de natura fa molts anys i sempre havia fugit de incloure-hi qualsevol element d’origen humà o la mateixa figura humana. Actualment, que practico la fotografia de paisatge, em trobo que en alguns casos és imprescindible la figura humana. Em va molt bé per donar una mesura de la magnitud dels paisatges que fotografio.

Aquesta és una de les primeres fotografies fetes en aquesta nova etapa fotogràfica digital i, en la qual, volia reflectir la força d’un temporal de llevant, em va anar molt bé tenir just sota dels penya-segats de la punta del Cap de Creus a aquest pescador per donar la mesura del lloc.

Per en Nuc.

La majoria de vegades surto a fer fotos nocturnes sol, bé sol no, qui sempre m’acompanya és el gos i encara que no ho sembli et fa companyia i hi posa seny ;-). Bé, lo de la companyia s’entén però lo del seny poder no. Ells és qui marca el límit del que és aconsellable arriscar, és broma...

Durant aquests darrers dos anys mai he pogut fotografiar-lo de nit i, aquest divendres, quan estava fent el castell de Mont-roig (Darnius) es va posar a tiro. Ell sap que s’ha de posar darrera de la càmera i sempre ho fa però, aquest dia va optar per jeure al davant i és clar, ha quedat immortalitzat. Encara que la foto és força fluixa, us la mostraré.
Aquesta zona va quedar absolutament cremada l'estiu passat, el castell encara està enmascarat pel fum del incendi, però la vegetació de mica en mica es va recuperant.

La imatge es va fer amb 100 segons d'exposició, un diafragma de 8.0, 100 ISO i la focal de 15 mm. Per il·luminar-la vaig utilitzar una lot molt potent de llum càlida. Aquella nit bufava una tramuntana moderada que va ajudar als núvols formar aquestes traces. 

Les closes.

Aquests dies he tingut la sort de poder gaudir un any més de l’esclat de la primavera a les closes, aquest és un dels hàbitats que mes m’agraden del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE). Les closes són prats de pastura “robats” als estanys. Fa segles es va drenar l’estany de Castelló construint tota una xarxa de recs d’escorro. Els sòls de les closes tenen unes concentracions de sal força elevades i això marca molt la distribució de les plantes que s’hi poden desenvolupar, al ser la sal un limitant molt important. Aquests prats formen uns tapissos extraordinàriament rics i això queda reflectit en les tonalitats que presenten.

He fugit de fer la foto clàssica, com heu pogut veure en les entrades anteriors, aquests dies tiro més de les imatges en que el color i la llum passa per sobre de la forma. És possible que es puguin considerar imatges mogudes, de fet ho són, però per la meva part intento trobar-li altres valors que la fotografia analògica no em permetia fer i que ara si puc.

La totalitat de les imatges s’han fet movent la càmera equipada amb teleobjectiu i configurada amb diafragmes tancats, 100 ISO i baixa velocitat. Espero que us agradin.

Escalada nocturna.

Divendres vàrem sortir per fer un intent de "fotografia nocturna esportiva", es tractava de il·luminar una paret d’un penya-segat de la mar d’Amunt mentre la Júlia l’escalava. Malauradament el resultat del treball no ha estat al nivell que ens haviem  imaginat però, sortosament vàrem poder fer aquesta foto amb la Júlia ben relaxada i observant els estels. Gràcies companya!

La foto s’ha fet en 45 segons d’exposició, el diafragma amb un valor de 2,8, la sensibilitat a 400 ISO i la focal de 11 mm. Per il·luminar-la hem utilitzat un lot de llum càlida.

La primavera

Diuen que la senyora primavera altera la sang..., de segur que si. A mi em venen ganes de practicar la “fotografia extrema”, d’anar a buscar el color i enaltir-lo.

Ara és el moment en que les plantes inicien el procés de generació dels pigments fotosintètics, les clorofil·les i els carotenoides. Dit d’una altra manera, ara és el moment en que tots els colors del verd i el taronja és fan patents d’una forma progressiva i fugaç, és un procés mot ràpid, diferent de la tardor, en que la degradació es va fent lentament i acaba amb l’aparició del més resistent, els carotens o taronges.

Sortim del fosc túnel de l’hivern i estem assedegats de sol i color, doncs arrisquem i emborratxem-nos. Què ens pugin els colors al cap!  

Foto feta a una velocitat de 0.4 segons, el diafragma tancat a 8.0, la sensibilitat base a 100 i una focal de 200 mm. Ah! i un filtre polaritzador..., basicament per treure llum.

Fires de Figueres.

Aquests dies són les fires de Figueres i la gent de la comarca “quasi” sempre hi acabem anant, per la meva part hi volia anar a fer alguna nocturna de l’ambient firal però, hores d’ara encara no ho he fet. El que si que vaig fer el dimarts al capvespre va ser anar fins als estanys per veure des d’allí com lluïen les festes de la capital.

Avui us presento aquesta imatge on la contaminació llumínica originada per aquestes festes, inunda el cel de l’Empordà i es fa visible des de tots els indrets de la plana. Per fer una imatge una mica bonica he esperat a l’hora blava i d’aquesta manera els taronges de la contaminació llumínica s’han barrejat amb els blaus de llum residual del cel, després de la posta del sol.

Què us sembla l’ambient celestial de fires?

Juxtaposició.

A l’hora de fer una composició és important seguir unes regles bàsiques com són: la dels terços, l’espiral d’or, etc. però, les normes estan fetes per saltar-se-les, penso que pots anar fins la vora del límit i, si allò que aconsegueixes creus que et complau i no et fa mal als ulls, també deurà ser vàlid. No?

La imatge que us ensenyo avui no és fàcil de composar, té dues parts ben diferenciades i quasi oposades. Els dos terços de sota mostren unes textures complexes, una barreja de colors i tons i les línies són corbes. A l’hora de composar amb l’altre terç superior, que és de caire minimalista, amb línies senzilles i pocs colors de tons suaus, he optat perquè la corba surti de la imatge i que faci un punt i a part, així entrem a l’altra part de la composició.

De vegades, quan es composa en fotografia s’ha d’arriscar, a mi m’agrada fer-ho amb una certa mesura però, com que faig paisatge crec que és important mantenir un cert equilibri de conjunt.

Feu composicions arriscades?