Garbet

Garbet és una platja de Colera i que havia estat el lloc de bany per excel·lència de la gent de figueres, al menys pels que buscaven quelcom diferent a les llargues platjes de sorra. Dècades enrere, quan no tothom disposava de vehicle, en aquest indret hi arribaven els banyistes amb tren, costum força sostenible i que s'ha perdut. Tantmateix segueix sent un lloc concorregut i que fa les delícies de molts amants del mar i, que a partir d'ara ens venen unes setmanes d'overbookign. La imatge correspon a l'hivern, època en que sol ser força tranquil i més si hi vas a primera o darrera hora del dia que no hi ha ningú. 

Contrallum

El millor moment per fotografiar les papallones i, la majoria dels insectes, és a primera hora del matí, la llum sol ser molt bona, càlida i rasant, i elles encara es troben en la fase d'escalfament, aleshores s'estan força quietes i si fas una aproximació "reptiliana" podràs captar-les bé. tan sols els caps de setmana puc practicar el macro, i a l'Empordà que és el palau del vent, són comptades les ocasions que es pot treballar en condicions òptimes. 

Sa Claveguera

La toponímia del Cap de Creus i en concret de la seva costa, és molt rica, poder aquest freu, l'espai que queda entre la punta del cap de Creus i l'illa de s'Encalladora en forma de passadís d'uns 600 metres de llarg per poc més de cent d'ample, té una de les denominacions més lletges. Desconec el perquè d'aquesta denominació i, si és del tot correcta, poder vingui pel fet que a partir d'aquí comença la mar d'Amunt, tram de costa orientat cap a nord i que rep totes les deixalles flotants que els rius de la costa francesa aboquen al mar i que la tramuntana se'n cuida de transportar-los ben diligentment fins a aquest filtre natural.  Dins d'aquest passadís estret, hi ha un racó que té la mateixa denominació i allí, si que si produeix un remolí que tendeix  a acumular molta porqueria i que possiblement dona el nom al freu. Si algú que segueixi aquest blog ens pot il·lustrar una mi¡ca més, que ho faci si us plau. 

Detall de les closes

Anar a fer un vol per les closes en aquesta època és una passejada molt enriquidora però, té un problema per mi, es transforma en un passeig curt per la distància caminada i llarg pel temps invertit. El motiu? la gran quantitat d'entrebancs que trobes pel camí en forma d'organismes vius, ja siguin plantes, ja siguin animalons.  És com entrar en una gran pinacoteca en que els quadres estan de cares a la paret i cada any en vas girant de nous i descobrint aquest ric "micromón". 

La casa d'Éol i III

Desesperat i a punt de claudicar en la recerca, vaig buscar refugi en un punt molt conegut per mi, un lloc de descans durant la major part de les sortides nocturnes per aquesta costa, un racó molt ben arrecerat de tots els vents, podríem dir el millor refugi d'aquesta costa indòmita. Em sentia vençut en el repte de poder-me creuar amb els déus.
De fet no sóc creient, bé! crec amb l'existència de Gaia, digui-li Gaia, digui-li Paxamama, n'estic convençut però, m'agradaria trobar-me amb les divinitats gregues, ja que elles van ser descrites fa mil·lers d'anys, i aquests senyors grecs no eren uns ignorants com jo.
Abans de claudicar, vaig decidir fer un darrer esforç i treure la meva càmera caçadora de llums divines, aquella que tan sols surt per les nits i, vet aquí que vaig caçar la divinitat!  Al mirar pel visor de la càmera vaig exclamar aquell crit que sempre exclamava un gran caçador, pescador, ramader, pagès dels aiguamolls i ecòleg (Vicenç de Can Niceto).: "llam em mati"!!! no havia trobat a Zeus, no, però tenia la sort d'haver fotografiat a Éol! Ell, que és el responsable d'aixecar els vents més potents i mortífers i que s'ha endut tantes vides al mar però, que tanmateix ha guarit aquestes terres del Cap de Creus de l'especulació urbanística, i ho ha fet a base de fustigar el cap de Creus amb tramuntanades que el fan molt difícil d'habitar. Finalment l'havia pogut fotografiar!  El molt simpàtic es mostrava davant meu  provocant  un vent estel·lar. Quina nit més màgica...o divina! ;-)

Està molt clar que per aconseguir els objectius a la vida cal tenir una forta convicció.

La casa d'Éol II

Cansat d'esperar a Zeus en aquell paradís prohibit, vaig decidir traslladar-me cap a un altre punt. Coneixia una cova situada a poques milles d'allí, feia temps que en una sortida d'exploració hi havia trobat un niu de corb marí emplomallat i també era un bon lloc per la cria del ballester. Si aquelles joies de la nostra ornitofauna havien triat aquell paratge d'una bellesa tenebrosa , perquè no ho havia pogut fer el déu dels déus?

Vaig enfundar-me dins del caiac i vaig començar a palejar, ara ja de nit tancada, cap al NW, en direcció on neix la Tramuntana. Mentre anava palejant enèrgicament, l'aigua que s'aixecava de la quilla del caiac s'il·luminava de color verd-blau fluorescent. Es tracta d'un fenomen habitual a principis d'estiu i en les nits fosques, uns organismes bioluminescents (Noctiluca) s'exciten amb el moviment i emeten aquesta potent llum tant excepcional. Cada cop que la fulla de la pala penetrava dins de l'aigua, una aurea de llum apareixien al seu voltant i, les gotes que regalimaven de la fulla semblaven gotes de foc verd  que anaven estampint-se sobre la superfície del mar. Tot un espectacle que algun dia he de fotografiar o filmar.

Un cop desembarcat a la boca de la cavorca, vaig començar a caminar per aquella llarga gola fins endinsar-me en la cavitat principal de la suposada casa de les divinitats. Malauradament allí no hi eren, tant sols els crits dels polls del ballester hi retrunyien. El sensor de la càmera no va ser capaç de captar altra cosa que la imatge que us mostro i on no és veu cap déu.   (continuarà)