Feliç Any Nou!!!

Equisetum, els boscos en miniatura

Al carbonífer els equisets  formaven extensos boscos, eren veritables arbres que podien superar els 30 metres d’alçada. Actualment han vingut a menys, una de les espècies més coneguda per l’aprofitament com a planta medicinal és la cua de cavall.

Avui us presento unes imatges que intenten captar aquesta semblança de “grans boscos nans” i tot seguit m’he deixat anar per fer unes abstraccions amb ells. Espero que us agradin.    

Des del port de Roses

Dies enrere vàrem estar mobilitzats a causa d’un cap d’olla gris (crònica-conte) que havia quedat presoner dins del port de Roses. La darrera tarda hi vaig anar per fotografiar l’aleta i passar-li a un company de la “gene” i, ves per on, que just vaig fer-li la primera foto va girar cua i lentament va enfilar cap a la bocana i se’n va anar. Ho vaig trobar increïble, s’havia passat tres dies donant voltes en un racó, desesperat, desorientat, mor de por i va escollir aquell moment màgic del crepuscle per anar a mar obert. Un servidor va anar fins l’espigó de fora i, allí a la punta, els meus ulls van anar escombrant l’horitzó per si podia presenciar el retrobament amb el seu grup familiar.  Des d’aquest punt s’han fet aquestes imatges que avui us presento, un indret on no acostumo fotografiar. 

Bones Festes!

Rebeu tots una forta abraçada com una maror del Cap de Creus

El tamariu

Aquest és un arbre que es coneix molt poc que no està apreciat i molt mal aprofitat.  És molt resistent a la salinitat i per aquest motiu podria ser utilitzat per plantar-se en sòls salins que no hi poden créixer altres arbres (penseu que d’aquí uns anys els nivells del mar seran més alts!), també aguanta molt bé la fred. Quant els veus  és senyal que les terres on viu tenen un marcat caràcter halí.

El de la fotografia , és un pioner, ha nascut i està creixent a la sorra de darrera la platja de can Comes, és tot un heroi. Possiblement que al voltant seu s’hi facin altres plantes i amb el pas del temps i amb unes quantes tramuntanades acabarà formant una duna que ajudarà a consolidar la línea de costa. Si ens fixéssim més amb el que fa la mare natura, seriem més savis ;-) 

Riu Anyet

Aquesta setmana vam anar amb en Joan Carles a fer un vol pel riu que baixa de Requesens, sabia que la pista estava tallada, de fet encara hi havia la màquina que arranjava el camí malmès pels aiguats i ens vàrem quedar a la part baixa. La sessió era per mostrar-li com il·lumino zenitalment les escenes. Aquest és el resultat que vaig treure en aquella sessió pràctica.

La il·luminació es va fer amb llum blanca sense tocar el WB i tancant a f9, tot el demés és pura intuïció. Espero que us agradi. Ja tinc ganes de que glaci aquest hivern per tornar-hi!

  

La platja de Can Comes I

Si t’agrada el paisatge de la plana, si vols abstreure’t , si vols gaudir amb les línies minimalistes que es dibuixen a l’horitzó o a la sorra, has d’anar a la platja que hi ha entre els rius Muga i Fluvià. Aquesta platja s’anomena de Can Comes i l’accés a l’hivern és lliure. També crec que és en aquesta època quan més pots disfrutar per la soledat que s’hi respira, també t’aconsello que hi vagis després d’un tramuntanal en que no hi ha rastres humans, tant sols els dels gavians, flamencs, guilles o daines, si ets més “heavy” fes-ho en un dia de tramuntana i et posaràs a cent ;-)

La “saula”

Cau la nit sobre les closes de Sant Joan i en el cel es dibuixa el brancatge d’aquesta “saula” tan bonica. Per dins meu tinc dos sentiments contradictoris, per un costat m’agrada la seva silueta majestuosa que obre el seu brancam que es projecta cap al cel i forma aquest pont tant curiós i, per un altre costat sé que esta tocada de mort, aquest creixement del brancatge serà el motiu de que una freda tramuntana de febrer l’esparraqui pel mig i caigui per sempre.  Abans això no passava perquè els ramaders la coronaven, tallaven totes les branques a l’alçada de la soca,  la fulla se la menjaven els animals i amb la llenya s’encenia el foc de la cuina i escalfava el mas, però aquesta vida de pagès ja no existeix i aviat fins i tot no hi haurà ni vaques, ni eugues a les closes.  

Doble alegria.

1r premi "Foto denúncia"

Aquesta setmana m’han donat dos premis de fotografia, es tracta del primer premi de la categoria “foto denúncia” del concurs que organitzen els Naturalistes de Girona, i una segona imatge ha quedat terceraa en la categoria “Ter”. El resultat ha estat millor que l’any passat, en que la collita va ser d’una imatge finalista, tot i el bon resultat, encara hauré de continuar treballant per millorar ;-).

Quan intentes esforçar-te per fer un treball fotogràfic de qualitat, una manera de saber si vas pel bon camí, és competint. Tot i que no sóc una persona competitiva, des de que vaig fer el salt al món digital, he presentant treballs en alguns concursos locals per conèixer l’evolució.

La conclusió d’aquesta darrera competició em diu que encara tinc molt recorregut per fer, en el sentit que encara hi ha molt i molt per millorar. De fet en la categoria que m’han donat el reconeixement, és de les que hi ha hagut menys participació.

3r premi " Riu Ter"

2a entrada. Ara m’agradaria aportar una mica més de informació. Davant l’enrenou que sembla que hi hagut pels canvis introduïts pels Natus en el concurs de fotografia, tant sols dir-vos un parell de coses, el dia del lliurament el Sr. Vall-llósera representant de l’ANG va dir, millor dit “vaig entendre” en una locució amb un so pèssim,  que ells pretenien amb aquest canvi  renovar el concurs de fotografia  per actualitzar-lo i emprar els nous mitjans que utilitza la majoria de la gent, fins aquí molt bé, també va dir que la fotografia feta amb càmera era ja part del passat (poder amb unes altres paraules, això és molt discutible) i, que aquest era el motiu d’haver fet el concurs via Instagram per fer-lo assequible a la majoria de la gent.

A mi m’hagués agradat que haguessin creat una categoria “Instagram” (per exemple en la nova categoria “bicicleta”) i continuar amb les altres tal i com estaven, i veure si realment la cosa evolucionava capa l’extinció de la fotografia amb càmera o no, també pot ser que el concurs començava a ser elitista i no volien evitar-ho L, qui ho sap?....    

Cromlec

Avui et convido a fer un viatge de més de dos mil anys Ac, a l’edat de ferro, època en que van aparèixer a l’Empordà aquests monuments funeraris coneguts com a “cromlecs”, originaris de la cultura celta i que han arribat fins els nostres dies. En aquests indrets s’enterraven les cendres dels antics habitants de la serra de l’Albera. Aquest concretament es troba al mas Baleta en el municipi de Capmany. i la seva entrada es troba encarada a la posició del sol ponent al solstici d'hivern.

El “General Blanch”

1/30s/f8.0/29,0mm/640ISO /DNinvers a pols i ara amb un retall a la part de sobre ;-)

Aquest és el nom que els pescadors retirats de Port de la Selva tenen per anomenar un tramuntanal com el d’avui. Quan no hi havia homes del temps, ni windgurús, els pobres pescadors, que es feien a la mar a base de força de braços, havíen de tenir un ull posat al cel i a l’horitzó per així poder llegir els signes de canvi de temps.

Aquesta imatge és de la “mar d’Amunt”, la costa nord del Cap de Creus, és el primer cop que penjo una foto feta a pols, avui era ridícul portar el trípode, i la càmera la tenia guardada dins de l’abric, tan sols la treia just en el moment que arribava la ventada, tot i això, tots dos hem acabat molls d’aerosol marí.  

Cap de núvol

Aquella nit tenia planificat  anar a fer un cel estelat en un indret molt especial però, aquell cel de tarda va anar canviant i es va transforma amb una forta tempesta d’una gran bellesa. Vaig canviar els plans per anar a l’estany, el temps va ser el just per arribar i fer aquesta imatge que avui us presento. Posteriorment el diluvi em va caure a sobre ;-). Moltes vegades cal córrer riscos per obtenir un bon resultat, no?

Tardor a la plana

Fa dies vaig anat a un camí dels aiguamolls vorejat d’arbres i recs inundats bona part de l'any, la idea era fer fotos de tardor i em vaig imposar d’utilitzar el 70-200 per buscar detalls. Inicialment vaig buscar imatges típiques i al final vaig optar per tirar pel dret i explorar els efectes òptics. He posat aquest plomall de canyís típic d'aquesta època però, després hi ha “l’anada d’olla”. La primera són fulles que floten a la superfície de l'aigua i que he fet un zooming mitjançant una multiexposició, i l'altra és un zooming del camí tal i com es fa, movent el zoom. A la primavera i a la tardor em venen moltes ganes d'abstreurem. És greu això? He d’anar a visitar al metge? 

El llevant de Sant Andreu III

Del mateix divendres (llevant I) us deixo aquesta imatge d’un raconet de la badia de Roses, el Portixol de l’Escala, un indret fotografiat fins la sacietat i que aquell dia no li vaig saber treure tot el suc. Aquí hi ha una versió nocturna amb la llum que li arriba de l’hotel del costat i l’altra de la tarda, on he intentat captar el dinamisme de l’aigua.

El llevant de Sant Andreu II

66s/f11/100ISP/17mm

Dilluns, l’Empordà ha tornat a recuperar l’aspecte de plana marjalenca que és, moltes terres que sempre romanen seques han quedat inundades delatant aquest origen.  
El cor dels estanys era inaccessible pel nivell que havien assolit les aigües (mig metre sobre del nivell del divendres), tant sols vaig poder arribar a la vora de l’antic estany de Castelló, ara anomenat de Palau :-(, i poder captar aquestes llums extremes.  En el turó que estava, era ple de feristeles que hi havien pujat fugin de la inundació i durant l’espera de les bones llums no em vaig sentir sol en cap moment ;-)  

Per captar la primera imatge vaig utilitzar un filtre DN invers i un DN posat al revés, i així incrementar el temps d’exposició, també vaig anar tapant amb la funda del filtre la part central per evitar que es cremés.

8s/f18/100ISO/33mm

El llevant de Sant Andreu I

2.5s/f7.1/500ISO/17mm

Aquest podria ser el nom de la llevantada d’aquest cap de setmana, de fet als llevants importants se’ls hi assigna un nom, d’aquí aquest atreviment. Els que aneu seguint el meu treball fotogràfic sabeu que m’he posat com a condició l’ús de la baixa velocitat d’obturació. En fotografia nocturna és obligat i en el paisatge diürn si es fa en horaris extrems també. Divendres vaig sortir a fotografiar el llevant, una de les tècniques més vistoses és fer-ho a alta velocitat, i poder congelar els esquitxos de l’aigua quan trenquen les “marons” (onada en cadaquesenc), però el que més em satisfà és el resultat d’aplicar la baixa velocitat. Com podeu veure tot agafa un aire pictòric molt guapo, aquestes imatges estan tal i com ha sortit de càmera, sense modificació de color, ni de la temperatura. Què us sembla? Us en deixo dues versions per escollir :-P La foto s'ha fet amb les darreres llums d'un dia ben tapat.

El farsant

Quan vas pel cami que porta del mas Puignau (Port de la Selva) fins a Perafita (Cadaqués) i en el primer serrat que passes, just al cim es veu una barraca de pedra seca peculiar pel seu perfil i la seva ubicació. Un cop t’hi enfiles per esbrinar que coi és aquella cosa, et trobes amb un búnquer de la postguerra disfressat de barraca.

Aquesta imatge la vaig fer divendres passat quan havia planificat anar a empaitar una roca que em té el cor robat però, un cop m’havia encaminat vaig adonar-me que el cel estava massa enterbolit i que no valia la pena anar-hi, aleshores vaig canviar de plans per anar a retratar al farsant. 
Quan planifiques sortides fotogràfiques, mai porto un pla programat fix, cal tenir sempre un pla B, qui mana realment són les condicions ambientals.

Tudela, un viatge al·lucinant

Un dels lloc totalment recomanable per ser visitat quan es va al Cap de Creus és el Pla de Tudela, només traspassar l’entrada te’n adones que has entrat en un altre món, sembla que facis un viatge per un planeta diferent però, es que a més, si et deixes anar hi veuràs molt més enllà. Un viatge al·lucinant allà on tu vulguis arribar.

Aquestes estructures són les que voregen l’entrada del itinerari, a partir d’aquest punt pot passar de tot i més si hi vas de nit.  
Quina t'agrada més?

Tardor als aiguamolls, una visió personal.

Aquest diumenge al matí vaig fer una passejada per les closes, són terres robades als estanys per l’aprofitament de les pastures. Fa segles que a cop d’uxet (fanga), l’home va teixir tota una xarxa de canals de drenatge per dessecar els estanys. Allí hi han pasturat secularment les vaques i els cavalls. Tot això ha anat canviant amb els temps i aquest és un dels hàbitats dels Aiguamolls amb més risc de desaparició. També és un dels entorns més desconeguts pel públic en general, de fet per tothom.

Avui us presento unes imatges en que la intenció era caçar els cromatismes efímers de la tardor, activitat en que tots els fotògrafs ens trobem immersos aquests dies. He volgut fer-ne una versió pròpia, molt personal i íntima. Per fer-ho he utilitzat dues òptiques el 70-200 i el 17-40. El filtre degradat de DN i un altre en que he experimentat amb la vaselina. He ordenat les imatges de les més ortodoxes fins les abstraccions més "extremes". Espero que el resultat sigui dels vostre gust i si teniu algun dubte de com s'han fet m'ho podeu preguntar. :-)

Abstraccions alberenques

     

Dies enrere (2/11/11) vaig pujar a la fageda que hi ha darrera del Puig Neulós per saber l’estat del fullam i, tot just començava a trencar-se el color, hauré d'esperar uns dies per tenir-ho al punt i  també caldrà demanar a la tramuntana que no les espolsi.

Tot i ser el migdia amb una llum molt dura vaig treure’n aquest parell d’abstraccions, la primera és de la fageda i la segona d'una pineda. Espero que us complaguin. 

Per veure la via làctia (VL) cal mirar al cel

Tots ens queixem (amb raó) de la contaminació lumínica (CL) que ens ha fet perdre l’espectacle de les nits estelades d’estiu. Recordo els sopars d’agost que fèiem quan era molt jove al terrat de casa, i a la sobretaula es podia disfrutar de l’espectacle de la pluja d’estels i que ara sé que s’anomena “llàgrimes de Sant Llorenç”, aleshores érem força incultes però, sensibles als fenòmens naturals. L’altre dia, parlant amb dos joves de vint anys, em confessaven que mai havien vist la Via Làctea(VL) i em vaig quedar molt sorprès i a l'hora entristit.

Aquest diumenge (26/10/14) quan estava a prop de l’estany de Vilaüt em va fer gràcia esperar-me a que es fes de nit, el cel es mostrava força net, hi havia un fil de tramuntana i, em vaig quedar esperant que aparegués el cami d’estels o VL. 
La VL és la nostra galàxia i, on conjuntament amb uns 200 mil milions d’estels més, es troba el sistema solar.  Si us plau, quan hi hagi una nit neta d’humitats (millor després d’una pluja i l’entrada d’una mica de tramuntana) feu el favor de portar als vostres fills a veure-la, poder se’n adonaran de moltes coses, i poder us faran moltes preguntes. N’hi haurà prou en agafar la wipipèdia i llegir les quatre primeres ratlles sobre l’univers o la VL i explicar-los-hi.  Com ho veieu? Ho heu fet? ho fareu?

Avui la foto que us presento no té cap valor fotogràfic, però vol ser una demostració de que encara es poden veure coses com la VL tot i la CL que hi ha al bell mig de la plana de l'Empordà (el resplandor de l'esquerra de la primera imatge és de Figueres). Descontaminar els nostres pobles és una de les responsabilitats de futur que tenim i, no tan sols pel tema de la llum que emetim si no pel  malbaratament que significa.  
AQUI tens una mapa de la contaminació lumínica.

Núvols d’escuma

L’altre diumenge (2/11/14) vaig sortir a la tarda sense cap esperança de treure cap imatge mitjanament potable, la llum era horrorosa. Aleshores, se'm va acudir un joc amb mi mateix, intentar fer alguna cosa amb el 70-200 mm, òptica que la tinc infrautilitzada. El passeig era vora el mar, i el primer que vaig intentar plasmar eren primers plans de les roques i l’onatge, però tot era “más de lo mismo”. Al cel hi tenia la lluna que s’amagava darrera  uns núvols baixos empesos pel garbí, va ser aleshores que la imatge dels núvols es va creuar amb les boires que crees amb l’escuma de l’aigua i va sorgir l’idea de fer la foto que us presento.

És una doble exposició, una per la lluna amb un diafragma tancat i una velocitat d’1/200 (per poder treure-li les textures)  i l'altra per l’aigua, amb una velocitat baixa d’1,6s i el diafragma una mica més obert, d’aquesta manera es pot crear les pinzellades de l’escuma (núvols).  He retallat la imatge per millorar la composició.

Proposar-se petits reptes incentiva la creativitat.

La Caula-foss

Ho he de confessar, feia més de vint anys que no havia anat al salt de la Caula. La raó és per ser un lloc massa freqüentat i, jo tinc la mania d’amagar-me en els llocs més solitaris que puc trobar. Pels que no ho coneixeu, aquest és el salt més popular que hi ha a l’Empordà, fins i tot té un restaurant al seu costat. Està ubicat just abans d’arribar al poble de les Escaules. Es tracta d’un salt de trenta metres d’alçada dins d'una zona de travertins, la dilució d’aquesta roca calcària genera unes enormes plaques que junt amb les molses que hi creixen i l’aigua que hi cau, forma un conjunt realment molt i molt guapo.

Avui us deixo un detall d’aquest salt que pertany al tram que fa pocs anys es va despendre el travertí i ara s’està cicatritzant. Sortosament aquesta roca té un elevat grau de regeneració. Lo del títol amb la terminació de "foss" és en honor als salts (foss) d'aigua més bonics del món que estan a Islàndia..., pel meu gust, és clar! 

Un fracàs

Durant aquests mesos he anat seguint l’evolució dels arrossars i us he presentat alguna imatge de la mateixa. Havia pensat que com a comiat faria una nocturna de la sega, exactament de la màquina de segar. Hi he anat varies vegades però, sempre l’he trobat aparcada en llocs molt poc fotogènics. Finalment, aquest dimarts passat, el darrer dia que va treballar, vaig anar-hi esperançat de trobar un bon cel i la màquina parada en un bon lloc (soc molt optimiste) però altre cop no va ser així. Quan ja havia desistit i me’n tornava cap a casa amb el cap cot, va aparèixer l’amo content de tenir la collita al sac i ben lligat, i em va el favor de moure la màquina al mig d'un camp. Imageneu-vos la cara de llàstima que feia! 
La imatge no val gaire, ja us he explicat que el cel no tenia "xixa" però, els fracassos també s’han d’explicar. Hi ha dies que tornes a casa amb la targeta de memòria buida.

Us afegeixo la foto de l’Abdul, treballador de la finca, ell és senegalès i fa molt de temps que el conec, sovint ens creuem i enraonem una estona. Ara que s'ha acabat la collita està neguitós per poder tornar cap a casa i estar amb els seus. Allà hi té la dona amb la qual es va casar l’any passat i que fa molt que no la veu. Ells també ajuden, i molt,  a fer pujar aquest país, són els sacrificats, els "ningunejats", els grans oblidats. 
El seu retrat ha estat il·luminat amb una ràfega de la segadora i m'agrada l'efecte dels plegs de la roba. 

Tramuntanal

Aquestes imatges son de la tercera setmana d’octubre, moment en el qual tots els empordanesos començàvem a estar intranquils per la manca de vent. L’atmosfera densament carregada d’humitat es feia pesada, diria que insuportable. Els empordanesos necessitem que de tant en tant l'aire es carregui d’electricitat estàtica perquè activi el sistema nerviós i això, es nota molt en el comportamnet de les persones. La gent gran quan veu a algú una mica nerviós i que aixeca la veu, diuen que sent la tramuntana :-)

La foto no té cap secret, un filtre de DN invers i  una velocitat lenta per captar el moviment de les fulles del primer pla.

Xerrada a Vilafant amb l’Associació Cultural fotogràfica de l’Alt Empordà

Si aquest divendres no tens plans i vols venir a Vilafant a veure el treball fotogràfic que faig, hi estàs convidat! El denominador comú de les fotos que veuràs és que estan fetes a baixa velocitat de l'obturador, d'aquí el títol de lentament. Són petits sorbets de paisatge empordanès. Intentaré explicar les motivacions i si cal, la tècnica d'execució.  Miraré de no fer-me gaire pesat :-P