Cau la nit sobre
les closes de Sant Joan i en el cel es dibuixa el brancatge d’aquesta “saula”
tan bonica. Per dins meu tinc dos sentiments contradictoris, per un costat
m’agrada la seva silueta majestuosa que obre el seu brancam que es projecta cap
al cel i forma aquest pont tant curiós i, per un altre costat sé que esta
tocada de mort, aquest creixement del brancatge serà el motiu de que una freda
tramuntana de febrer l’esparraqui pel mig i caigui per sempre. Abans això no passava perquè els ramaders la
coronaven, tallaven totes les branques a l’alçada de la soca, la fulla se la menjaven els animals i amb la
llenya s’encenia el foc de la cuina i escalfava el mas, però aquesta vida de
pagès ja no existeix i aviat fins i tot no hi haurà ni vaques, ni eugues a les
closes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada