Una de les primeres...

...fotos que vaig fer, il·luminant amb llum artificial, és aquest dolmen. Es tracta del dolmen de la Vinya del Rei ubicat a Vilajuïga, a pocs minuts de casa. Hi ha fotos que has de guardar per fer els dies que no tens ganes de córrer quilòmetres de camins, en aquest cas era una d’aquelles nits que volia fer nocturnes però, les condicions eren dolentes, massa núvols.

Pel que fa a la composició, penseu que aquest dolmen està situat en un pendent de muntanya, això ens permet fer una mena de contrapicat molt fàcilment, cosa que implica agafar una part de cel, però aquell dia no era cap aliat. Hagués pogut optar per fer-li perdre protagonisme i santes pasqües, encara que aquesta opció m’obligava a tallar els arbres i això no em semblava bé, però al final com que el cel quedava vermellós, crec que li aportava una riquesa cromàtica que podia enriquir al conjunt.

 Vaig il·luminar amb dos tipus de llum, una de freda i una altra de càlida. Com que es tractava de fer ressaltar el dolmen, vaig escollir la lot de leds (freda) pel protagonista, d’aquesta manera el faig ressaltar al mig de l’entorn de matolls. Per la vegetació hi vaig aplicar la llum càlida (flash amb filtre taronja o CTO), que fins i tot, satura més el color verd.

Com podeu veure el cel no matava però, al haver-hi els dos tipus de il·luminació fa que el conjunt sigui agradable a la vista, o no?

Les dades de la foto són 82 segons de temps d’exposició, el diafragma de 2,8, una sensibilitat de 100ISO i l’òptica de 11mm.

Horitzons del Delta de l'Ebre

Quan un visita el Delta de l’Ebre pot fotografiar moltes coses, la rica avifauna, els arrossars a través de l’any, els cels immensos, i és en aquest últim apartat que us vull mostrar una de les poques fotografies nocturnes que vaig fer i que m’ha agradat.

Si alguna cosa representa millor el paisatge natural del Delta de l’Ebre són els seus horitzons planers, lliures d’elements verticals, al Delta els arbres són una excepció, se'ls hi podria posar nom i, els punts més alts els trobem en els sistemes dunars i aquests no superen el dos metres d’alçada.

En aquesta imatge la franja blava de la base la forma l’aigua del riu Ebre, en aquell moment baixaven 833 metres cúbics per segon i això és molta aigua! Aquesta es mou i  dóna un aspecte densament blavós. L’horitzó el dibuixen els canyissars de l’illa de Buda que eren moguts pel vent :-( i, la resta, és el cel força net de contaminació lumínica al trobar-nos quilòmetres en fora de la zona continental més poblada.  

En aquesta imatge vaig intentar que fins i tot el cel s’aplanés i per fer-ho, vaig utilitzar una exposició llarga per obtenir la traça dels estels. S’hi ho fas mirant cap al sud, aconsegueixes que el recorregut sigui més llarg i “planer”. El temps d’exposició és de 790 segons, per poder allargar aquest temps i no congelar-me (bufava el vent de Dalt) vaig posar un diafragma de 4,0 i un ISO de 100, l’òptica utilitzada era un 17 mm.

Espero que us agradi! 

Adéu hivern!

Abans de que acabin perdudes en l’espai fosc del disc dur, desenterro unes imatges de la fred del febrer de l’any passat, són perquè les disfruteu tots i es que això de tenir un blog permet la supervivència d’aquests petits plaers pels ulls.

Estan fetes amb una tècnica que cada vegada té més adeptes, es tracta de la il·luminació zenital. Quan vaig començar a utilitzar-la se’m va presentar l’ocasió de practica-la amb els rocs treballats per l’aigua i guarnits per una gelada excepcional, però no sempre és vàlida per il·luminar qualsevol cosa.

La càmera la vaig configurar amb un diafragma tancat f8 i f9, havia de tenir temps per mourem sense caure pel riu i, si la tramuntana movia un instant el lot a on no volia  això havia de quedar dissimulat. Com que feia fred vaig utilitzar llum freda (Led Lenser) per donar-li encara més força a la imatge. La sensibilitat va ser de 100 ISO i el temps d’exposició variable, el que trigava en il·luminat l’escena.

Espero que us agradin.    

Far de la Punta del Fangar.

Ubicat en un dels extrems del delta de l’Ebre, en el braç situat al nord, es tracta d’un dels pocs llocs on el nostre país creix de forma natural per l’aportació dels sediments que l'hi arriben del riu.

Darrerament i gràcies al fet de navegar amb caiac l’he visitat repetidament i, he de confessar que estic corprès pel conjunt del que representa la badia del Fangar i la seva punta. Crec que és el darrer lloc on es concentra l’essència del delta de l’Ebre i on existeix un equilibri real entre l’activitat humana i l’entorn natural, lluny dels impactes negatius i les reglamentacions mal redactades. Bé, hauria d’aclarir que aquesta sensació la tens a l’hivern, quan no hi ha visitants i ara que el pas dels vehicles motoritzats està impossibilitat.

En aquest petit paradís hi tenim ubicat un dels fars més alts de Catalunya i el fet d’anar a fotografiar-lo ha estat una motivació important d’aquest viatge. Per sort, i dic per sort molt conscientment, la nit que volia fotografiar-lo va estar ennuvolat i això, no és bo per la fotografia nocturna, queda un cel molt uniforme, sense textures, alguns els anomenen cels empastats. Anys enrere aquesta contrarietat m’hagués malhumorat  i ara, m’agrada no haver trobat les condicions òptimes, perquè hi hauré de tornar en aquest lloc que m'aporta moltes i bones sensacions.
Quina us agrada més?

Se m’ha entravessat.

Això és el que m’ha passat amb l’ermita de la Pertusa, és un lloc espectacular que no hi ha hagut forma de que pugui captar amb una imatge, que tingui la suficient força per encomanar el que un sent al estar en aquest paratge tan màgic del Montsec.

Dilluns passat hi vaig estar en una nit plena d’estels i amb una lluna que ajudava a veure el paisatge grandiós del seu voltant. Un cop el sol es va amagar, vaig intentar captar la llum zodiacal, aquesta llum es produeix per la incidència de les radiacions solars sobre una zona on es concentra la pols residual produïda pel xoc de cometes i asteroides del nostre sistema solar.

Crec que la vaig poder captar, però de forma molt dèbil, ja que havia de competir amb un incipient lluna creixent que es menjava aquest reflex. De totes maneres he comprovat el pla de l’eclíptica i coincideix amb aquesta llum reflexada i clara que es veu en la imatge.

Malauradament la meva càmera no admet que pugi molt la ISO i el màxim que l’amplio és fins a 800, tot i que les darreres càmeres de nivell professional estic veient que admeten ISO’s escandalosament altes.

Pel que fa a l’ermita vaig intentar fotografiar-la amb un 8mm (Samyang) però la qualitat d’aquesta òptica està molt llum del que seria acceptable, us penjo la foto però, no la tinc com una imatge presentable, m’haureu de perdonar.

La tercera imatge està feta des del mateix punt però mirant cap al nord, és l’entrada del congost de Montrebei, la composició era complexa, tenia la paret del Montsec, el pantà i el cel estel·lat. No podia moure’m del lloc i aquí és quan s’ha de tirar de recursos com fer una panoràmica amb la composició de diferents imatges lligades mitjanaçant un programa, però aleshores ja no és una foto..., quedarà pendent.  

L’aigua, un bé escàs.

Que l’aigua és un bé escàs és una obvietat a dia d’avui però, fa unes dècades era  un bé a l’abast de TOTS L. L’entrada d’avui va de l’aigua i és que cada cop se’ns fa més difícil veure-la corre pels rierols del Pirineu Oriental. Aquestes imatges pertanyent al massís de l’Albera que aquests dies s’han amerat per les pluges que semblaven haver-se oblidat d’aquestes contrades. Aquestes muntanyes nodreixen de l'escàs element a una bona colla de municipis de l'Alt Empordà. El canvi climàtic cada cop serà més visible i dramàtic, pràcticament imperceptible als nostres ulls els arbres es van secant...

Fotografiar l’aigua que córrer és un recurs temàtic que “ratlla” una mica i, fer-ho amb llarga exposició encara més, però, alguns romàntics no ens en cansarem mai de relaxar-nos tot veien aquest tipus d’imatges i més sabent que cada cop serà més difícil de poder-les obtenir.

Les d’avui són fetes amb l’ajuda d’un filtre poralitzador, l’utilitzo amb la intenció de treure els reflexes de l'aigua i saturar un xic el color. La velocitat d'obturació és variable, va d’alguns segons en les imatges que l’aigua té l’aspecte més sedós, a fraccions de segons, en les que es veuen córrer els fils (esquitxos) d’aigua. Els diafragmes utilitzats han estat molt tancats, per sobre de f8. Espero que us agradin!