El cultiu de l'arròs, una mica d'història.

Aquest primers dies de maig l'aigua torna a entrar als camps que durant les darreres setmanes han estat preparats per ser sembrats d'arròs. Aquesta és una bona ocasió per intentar reflectir-hi els cels que gaudim a l'Empordà.

Hi ha una dita antiga que fa referència a aquest cultiu i el paludisme (malària) que diu.:

Mares que’n teniu filles:

-Si no les estimeu gaire,

Caseu-las a Albons o Bellcaire:

I si les voleu mortes aviat caseu-las a Vilademat

 Tot bé de que al segle XVIII el cultiu de l'arròs arribà al seu màxim a l'Empordà. Es dessequen multitud d'estanys (el de Boada, Marisc, Castelló, Bellcaire, Siurana). El desenvolupament més alt és al Baix Empordà, on els senyors controlaven l'ús de l'aigua. En aquest punt es produeixen enfrontaments entre els defensors ( senyors de les aigües, productors) i els detractors, pagesos que es dediquen a altres cereals i població en general que pateix les fuetades de la malària. El 1.740 el capità general prohibí el cultiu als municipis de Montiró, Empúries, Pelacalç i Viladamat.

El cultiu s'abandona durant el període de 1.792 a 1797 l'exèrcit fa estada a la comarca i hi ha una grans aldarulls que obliguen al seu abandó.

Al  1835 es crea la "Junta Superior de arrozales del Ampordan" que és el darrer intent de recuperació del conreu a la zona però, poc desprès al 1838 una Real Ordre el prohibeix definitivament.

Duran el segle XX l'arròs s'ha cultivat però, mai ha arribat als nivells del s XVIII Durant la primera meitat del segle la problemàtica amb el paludisme va continuar. A dia d'avui trobaríem persones que de petits haurien patit la malaltia anomenada febres terçanes o quartanes. El màxim es va assolir el 1905 amb 700 Ha, posteriorment va anar minvant fins que es va estabilitzar al voltant de les 200 Ha fins l'arribada de la guerra civil (1936). Acabada la guerra hi va haver una revifada del cultiu, el motiu la fam del moment, aleshores s'arriba al màxim de les 1531 Ha. l'any 1951. Posteriorment s'inicia una davallada que el porta fins la pràctica desaparició el 1979 amb 10 ha. La posterior millora dels preus i l'entrada de l'estat espanyol a la UE. fa que s'inicia un nou període de recuperació.

Amb el conreu sempre hi ha anat associat la problemàtica dels mosquits i les malalties que transmeten (paludisme). Els darrers casos de paludismes daten dels anys cinquanta i va ser l’any 1964, quan l’OMS va donar per eradicat el paludisme d’aquest territori.

El conreu de l’arròs està íntimament lligat a aquesta terra, de fet és l’única transformació que s’ha fet en els terrenys d’aiguamoll per treure’n un profit agrícola, anteriorment havien estat o aiguamolls, o prats de pastura pel bestiar.