En José Fernández em
va trucar només arribar la tarda del 30 i em va proposar molt amablement sortir
a fotografiar l’endemà al matí, seria la darrera sortida de sol de l’any. Ens vàrem trobar, fosca nit, en una benzinera i als pocs minuts ja estàvem
de camí cap a la platja del Silencio. La marea estava baixant i el mar estava enfurismat. Proposa d’apropar-nos a “el Dedo”. És una formació rocallosa en
forma d’agulla que desafia les lleis de la gravetat i que tard o d’hora acabarà
sent trencada per l’empenta de les ones. En José és molt àgil i es mou com una mostela,
salta de roca en roca buscant la millor plataforma per composar, sembla que el
mar no l’impressioni i és que el coneix molt i molt però, cal dir, que
constantment l’està vigilant per no ser sorprès. De fet l'onatge va cobrir varies vegades aquesta pedra on es trobava i molt assenyadament va canviar de lloc.
Jo em quedo més enrere, no
tinc el coneixement ni del lloc, ni d’aquest mar tan diferent al nostre.
Aquell matí en José va fer aquesta foto tan increïble, crec que ha assolit la
perfecció, té un estil propi, i utilitza tots els recursos tècnics i
coneixement de l’entorn, així com de les condicions ambientals per assolir
aquest nivell d’excel·lència . És una
referència en el món de la fotografia de paisatge.
A la tarda vàrem
tornar amb la família per veure la posta de sol, hi havia la marea alta i no es
podia accedir a la platja però des del camí d’accés vam poder gaudir d’aquests
cels i d' aquest mar.
Eduard muchas gracias por los halagos y por el retrato, uff!! no sé si será para tanto. Me encanta la última foto, los flujos de agua estan perfectos y la ambientación es una pasada. Muy buena también la composición de la primera foto. Por cierto, en la página no sale la primera foto que si se ve cuando pinchas en la última imagen. Debe ser un error de blogger. Un abrazo y gracias de nuevo
ResponEliminaEspero que no te moleste peroooo, hasta diría que me quedo corto ;-). Realmente la tarde del día Fin de Año fue un regalo para los sentidos, por suerte mis niñas quisieron bajarse al Silencio y disfrutamos muchísimo, se nos hizo de noche y no hubo ni una queja! el espectáculo que daban era valía la pena. Yo no hice nada más que intentar captar ese ambiente grandioso. Que playa!! Junto a su vecina Gueirua, se ha convertido en un lugar de peregrinaje para todos los de nuestro gremio.
ResponEliminaEn mi ordenador todo se abre correctamente. Un abrazo
Si ahora también veo correctamente las tres. Un abrazo
EliminaMolt bones totes tres. T'has fixat que les catiusques formen part de l'equip fotogràfic al Cantàbric?. Jo vaig pringar les primeres vegades, pero com que era estiu...
ResponEliminaCertament, aques "dedo" té un aspecte realment inestable; dóna la sensació que qualsevol temporal el trencarà.
Salut!
Les catiuesques ja fa temps que les porto al cotxe, fins i tot quan navego amb caiac a l'hivern me les poso! (algun sse'n riuen de mi) m'estalvio més d'un refredat. celebro que t'hagin agradat. Una abraçada, company
EliminaLa segona m'agrada molt!
ResponEliminaSense el punt de referència humà no seria el mateix.
Silencio i Gueirua dos llocs especials.
Salut!!
Per poder dimensionar aquests monuments es fa inprescindible un element conegut. Aquesta és una mancança que a vegades troba a grans fotos. Una abraçada i gràcies oer la visita
Elimina