Astúries, la costa occidental. Gueirua.

Aquest era l’objectiu que tenia més interès per mi. Em moria de ganes de conèixer algunes de les platges que l’amic i magnífic fotògraf en  José Fernández ens mostra en el seu blog i que cada vegada que les veig em transporten a un món ideal, on l’home viu en equilibri en un entorn natural, pur i bell.  He d’agrair públicament el tracte que ha tingut aquesta gran persona que és en José Fernández. En tot moment va estar pendent de nosaltres, ens trucava a diari per saber com havia anat la jornada i ens donava els suggeriments per al dia següent, és d’agrair quan estàs en un lloc que no coneixes, rebre el suport desinteressat de persones tan hospitalàries com ell. Aquesta primera foto te la dedico i representa el que nosaltres diem “cor robat”, és l’estat en que ens hem quedat desprès de la visita.

Les previsions meteorològiques eren d’aquelles que fan suspendre el viatge a qualsevol, un rosari de profundes depressions anirien passant durant els quatre dies de l’estada però, als que ens agrada la natura en estat pur, sabem que són en aquestes condicions que es poden donar les millors oportunitats per captar la força i la bellesa de la natura, i més, quan estem parlant d’un dels trams de costa mes salvatges i bonics d’Europa.

El primer que vàrem fer és localitzar la platja de Gueirua, (el Google-earth fa miracles). A l’arribar em vaig emocionar molt, és la platja més bonica que mai he vist, no tinc paraules per poder-ho explicar, tant sols dir-vos que hauria de ser declarada monument natural patrimoni de l’humanitat.

Òbviament, les imatges que vaig fer no ajuden gens a mostrar-vos la impressió que far l’arribada a aquest santuari natural. Dubto que a cap de vosaltres se us posi la pell de gallina, se us acceleri el cor, se us ennuvoli la vista i que us quedeu torbats durant una bona estona veient aquestes fotos. Tan sols dir-vos que si us agraden les emocions fortes i algun dia teniu l’ocasió, heu de visitar aquesta costa i en concret aquest lloc.

Les dues primeres imatges són fetes, aquella emotiva tarda, amb molt pocs minuts de diferència . Aquesta és la visió que un té quan arriba a la platja desprès de baixar per unes empinades escales.  La darrera imatge és una composició que l’hi havia vist al José Fernández i que és una de les fotos que més m’agraden d’aquest lloc. El darrer dia a l'anar a acomiadar-me de la platja la vaig descobrir de pura casualitat, bé no era tant difícil, ja que està molt a prop de l'entrada  ;-)