Desprès del temporal...

Aquesta imatge correspon al 19 de gener. El país havia estat escombrat per una borrasca mitjanament activa, les darrers nuvolades les teníem a sobre de l’Empordà. Com que ja no bufava el Garbí que transporta el molest aerosol marí, vaig poder sortir amb una relativa tranquil·litat a fotografiar, tan sols alguna escadussera gota de plugim tocava el botet J .

En aquesta imatge he volgut incloure una part del matalàs de posidònia que té la funció de protegir les platges de l’erosió dels temporals. A nivell compositiu, aquesta falca orgànica, crec que lliga amb el flux de l’escuma que ens condueix cap a l’horitzó, al mateix punt de fuga que marquen el núvols, allí la mirada queda lliure de circular cap a on vulgui.  Com ho veieu vosaltres?

A dormir toca.

Tot i que no ha arribat la fred intensa, la vegetació de la plana de l’Empordà i, en concret la dels Aiguamolls, s’ha submergit en el son hivernal. Són dies molt durs per la majoria de pobladors de  les zones humides, la vegetació té poques hores de llum per fotosintetitzar, la majoria de plantes han creat una reserva durant la tardor per poder passar aquests mesos.  Aquests lliris grocs estan esperant que el dia es comenci a allargar i el sol escalfi  per despertar d’aquesta letargia obligada.

Imatge feta amb una exposició de dos minuts, una sensibilitat de 200 i un diafragma f11, il·luminació amb lot càlida. No té gaire sentit aquesta configuració, però pertany a una sèrie en que vaig jugar amb el diafragma fix i canviava la resta de paràmetres.

Irrupció.

En el moment de veure aquesta imatge em va fer pensar amb l’efecte visual d’un projectil avançant i gravat amb càmera d’alta velocitat, o quan els coets espacials s’enlairen i “perforen” la troposfera creant una mena d’onada al voltant seu. Poder hi poso massa imaginació...., és un cap vespre a les “llaunes” d’en Túries.

Imatge feta a una velocitat de 55 segons, el diafragma tancat a 16, la sensibilitat a 100 i l’òptica d’onze mm. 

25 anys sense ell.

Aquest dijous ha estat el 25 aniversari de la mort del pintor S. Dalí i, ves per on, que aquesta setmana hem dedicat dues entrades al Pla de Tudela, espai d’inspiració del mestre. Al adonar-me’n he desprogramat l’entrada d’aquest cap de setmana i us poso aquesta foto que és feta l’any 2012, es tracta de la roca que el va inspirar per fer un dels quadres amb més projecció internacional, “El gran masturbador”.

Aquesta foto té d’especial la il·luminació que és zenital i per tant difícil d’aplicar, per fer-la vaig utilitzar una lot amb llum freda, la roca és blanca (pegmatita) i per no cremar-la i obtenir l’efecte d’aïllament del seu entorn vaig tancar el diafragma a f9. D’aquesta manera sembla com si es tractés d’una joia exposada en un museu, que de fet,  és com jo la veig, una joia dins d’un entorn únic, el Pla de Tudela. Espero que us agradi.

El mirador de Tudela

En el procés de deconstrucció del Club Meditaranée de Cadaqués els arquitectes no van resistir deixar alguna empremta seva, van aprofitar l'emplaçament de la casa del director i les seves formes originals per crear aquest mirador format per dues estructures cúbiques.
Aquesta és la versió fotogràfica del lloc el qual, permanentment està cobert per els cercles dels estels, una fantasia d'un espai fantàstic.

Tramuntana estel·lar

L’altre dia vaig voler fer una foto al pi del Pla de Tudela, l’encant d’aquest arbre és el modelat de la seva capçada per la Tramuntana, la pretensió és la d’obtenir a partir de les traces dels estels la visualització d’aquest  vent dominant. La realització ha estat encarant la càmera per captar l’equador celest, de manera que les traces dels estels bifurcant-se, s’assembli a la trajectòria de les partícules dispersades per la Tramuntana.  Per fer-ho he utilitzat el software Startrail que apila la llum de les diferents fotos per crear-ne una de sola. En aquest cas hem apilat prop d’una cinquantena de imatges i aquest ha estat el resultat. Com ho veieu? he aconseguit l'efecte pretès?

La gràcia (o desgràcia) ha estat que hem captat la llum de dos objectes lluminosos més.:

Un és un satèl·lit artificial meteorològic dels EEUU, es tracta del NOAA-17, llençat a l’espai l’any 2002 i que està en una orbita solar baixa (870 km) amb una freqüència de 102 minuts.

També hem caçat un estel fugaç, ves a saber si no és un tros de la cua del cometa Isson que aquests dies creuàvem. Realment va ser molt lluminós. Malauradament part de la seva entrada a la troposfera va quedar tallada. 

A fer córrer la femella

Quan arriba la fred és el bon temps per la pesca dels cefalòpodes, sèpies i calamars. Una manera d’atreure’ls és amb llum,  l’encesa té el seu origen en aquestes aigües del Cap de Creus i d’això en fa més de mil anys! Aleshores, cremaven teies (el cor del tronc del pi) a popa per atreure anxoves i sardines. Actualment també s’utilitza però, la llum és elèctrica. Per pescar la sèpia també es fa lligant una femella  a una línia i fent-la córrer pel fons, d’aquesta manera atreu els mascles i un cop aquests s’enganxen, són hissats a la barca per anar directament al cove.

La foto d’avui és feta a la mar d’Amunt del Cap de Creus, és veuen les llums d’una petita barca que pesca el calamar i el resplendor és de la CL del Rosselló.

Pedres

A la web d’en José Fernández una de les coses que més ens han agradat són les imatges de les pedres, aquestes són d’una riquesa cromàtica captivadora. Vaig preguntar-li on havia fet les fotos i em va dir que eren d’una platja de molt difícil accés i que malauradament no vam tenir temps d’anar-hi. Per sort són moltes les platges que tenen còdols i estrats acolorits. Això sí, cal esperar que quedin al descobert, quan el mar es retira i encara estan molls, és quan llueixen els millors colors. 

Lairin

El primer dia de l’any m’aixeco de fosc per anar a veure sortir el sol a la platja de “Lairin”, pel carrer d’Oviñana encara trobo a molta gent que estan celebrant el Cap d’Any. L’accés a la platja me’l va ensenyar ahir en José, ara el faré sol i amb un bon temporal de mar. Les onades són de quatre metres i fan respecte, però el que més impressiona és la remor que produeixen al trencar contra les roques. Aquestes passejades per llocs feréstecs i solitaris cada cop m’agraden més.  Intento concentrar-me per fer fotos però, se’m fa molt difícil, hi ha massa informació nova a l’entorn com per estar pendent de la càmera, els filtres, el diafragma, etc.  Gaudeixo del lloc i faig les fotos de forma intuïtiva..., no es pot tenir tot.

El Silencio.

En José Fernández em va trucar només arribar la tarda del 30 i em va proposar molt amablement sortir a fotografiar l’endemà al matí, seria la darrera sortida de sol de l’any.  Ens vàrem trobar, fosca nit,  en una benzinera i als pocs minuts ja estàvem de camí cap a la platja del Silencio. La marea estava baixant i el mar estava enfurismat. Proposa d’apropar-nos a “el Dedo”. És una formació rocallosa en forma d’agulla que desafia les lleis de la gravetat i que tard o d’hora acabarà sent trencada per l’empenta de les ones. En José és molt àgil i es mou com una mostela, salta de roca en roca buscant la millor plataforma per composar, sembla que el mar no l’impressioni i és que el coneix molt i molt però, cal dir, que constantment l’està vigilant per no ser sorprès. De fet l'onatge va cobrir varies vegades aquesta pedra on es trobava i molt assenyadament va canviar de lloc.

 Jo em quedo més enrere, no tinc el coneixement ni del lloc, ni d’aquest mar tan diferent al nostre. Aquell matí en José va fer aquesta foto tan increïble, crec que ha assolit la perfecció, té un estil propi, i utilitza tots els recursos tècnics i coneixement de l’entorn, així com de les condicions ambientals per assolir aquest nivell d’excel·lència .  És una referència en el món de la fotografia de paisatge.

A la tarda vàrem tornar amb la família per veure la posta de sol, hi havia la marea alta i no es podia accedir a la platja però des del camí d’accés vam poder gaudir d’aquests cels i d' aquest mar.

Astúries, la costa occidental. Gueirua.

Aquest era l’objectiu que tenia més interès per mi. Em moria de ganes de conèixer algunes de les platges que l’amic i magnífic fotògraf en  José Fernández ens mostra en el seu blog i que cada vegada que les veig em transporten a un món ideal, on l’home viu en equilibri en un entorn natural, pur i bell.  He d’agrair públicament el tracte que ha tingut aquesta gran persona que és en José Fernández. En tot moment va estar pendent de nosaltres, ens trucava a diari per saber com havia anat la jornada i ens donava els suggeriments per al dia següent, és d’agrair quan estàs en un lloc que no coneixes, rebre el suport desinteressat de persones tan hospitalàries com ell. Aquesta primera foto te la dedico i representa el que nosaltres diem “cor robat”, és l’estat en que ens hem quedat desprès de la visita.

Les previsions meteorològiques eren d’aquelles que fan suspendre el viatge a qualsevol, un rosari de profundes depressions anirien passant durant els quatre dies de l’estada però, als que ens agrada la natura en estat pur, sabem que són en aquestes condicions que es poden donar les millors oportunitats per captar la força i la bellesa de la natura, i més, quan estem parlant d’un dels trams de costa mes salvatges i bonics d’Europa.

El primer que vàrem fer és localitzar la platja de Gueirua, (el Google-earth fa miracles). A l’arribar em vaig emocionar molt, és la platja més bonica que mai he vist, no tinc paraules per poder-ho explicar, tant sols dir-vos que hauria de ser declarada monument natural patrimoni de l’humanitat.

Òbviament, les imatges que vaig fer no ajuden gens a mostrar-vos la impressió que far l’arribada a aquest santuari natural. Dubto que a cap de vosaltres se us posi la pell de gallina, se us acceleri el cor, se us ennuvoli la vista i que us quedeu torbats durant una bona estona veient aquestes fotos. Tan sols dir-vos que si us agraden les emocions fortes i algun dia teniu l’ocasió, heu de visitar aquesta costa i en concret aquest lloc.

Les dues primeres imatges són fetes, aquella emotiva tarda, amb molt pocs minuts de diferència . Aquesta és la visió que un té quan arriba a la platja desprès de baixar per unes empinades escales.  La darrera imatge és una composició que l’hi havia vist al José Fernández i que és una de les fotos que més m’agraden d’aquest lloc. El darrer dia a l'anar a acomiadar-me de la platja la vaig descobrir de pura casualitat, bé no era tant difícil, ja que està molt a prop de l'entrada  ;-)

Euskadi.

La segona parada de l’escapada ha estat la costa d’Euskadi, allí hem pogut passejar per les platges i, visitar alguns monuments i museus. Us deixo un parell de imatges de Laga, paradís dels surferos (al costat de Mundaka). El noi de la foto aprofitava les primeres llums per surfejar i desprès anar cap a l’oficina. La tercera és de  “San Juan de Gaztelugatxe”. M’hagués agradat tenir una mica de lluna per fer-ne una de nocturna però, m’he de conformar amb aquesta llarga exposició de capvespre.

Vàrem coincidir amb en Francesc Fontanals i l´ Imma, ells també feien un periple cultural-fotogràfic-gastronòmic i, seguint el seu consell, ens vàrem arribar fins la megafamosa platja de Barrika, on hi vam trobar altres fotògrafs que perseguien el mateix objectiu. Aqui sota teniu un parell de imatges d’aquella tarda  i d’aquest lloc, meca de tants fotògrafs.

Ribera d’Ebre.

Aquests dies de Nadal hem aprofitat per fer una escapada amb la família. La primera parada ha estat a Tivissa (Nadal i Sant Esteve), allí la vida social ha ocupat la major part del temps però, encara m’he pogut escapar per fer una foto acompanyat del meu germà Joan Mª.

Aquest és un país molt castigat per la industria, us mostro un parell de imatges d'aquests estranys arbres i flors que surten per les muntanyes. Aquell dia bufava un vent superior als 100 km/h i es feia molt difícil aguantar la càmera. La primera i aprofitant l'aïllament en que es trobava l'aerogenerador i l'hora blava posterior a la posta del sol, he volgut que fos una imatge freda, igual que ho són les ments dels ingeniers que projecten aquest parcs. La segona s'ha fet a la vora de l'oficina de control del parc eòlic, era nit tancada i, he aprofitat la il·luminació exterior del recinte i junt amb una lot càlida per il·luminar tot el conjunt, la lot pel margalló i herbes del primer pla i la del recinte pel molí.

M’agradaria saber si la compensació que suposadament rebent aquests pobles és justa al preu que es paga pel sacrifici que es fa.

INDULTADA o CONDENADA

Pots ajudar-me?

L’any passat va fer un any que vaig començar a fer fotografia digital amb càmera reflex (nocturna i crepuscular preferiblement) i quan va arribar el Nadal vaig fer un “llibre” amb el recull de totes les “millors” fotos de l’any.

Aquests dies he iniciat la revisió de l’arxiu de l’any i estic mirant les que NO havien passat la primera selecció, sempre va bé una segona lectura, de vegades les coses es veuen diferent. N’he fet un rescat i us proposo un joc, penjaré les fotos que havien estat rebutjades inicialment i us demano si la imatge es mereix que l’indultem o no, simplement entreu en l’apartat de comentaris del Blog o en el feixbuc i em dieu “INDULTADA” O “CONDEMNADA”.

Què us sembla? M’ajudeu? 

INDULTADA o CONDENADA?

Llum de lluna

Amb la pràctica de la fotografia nocturna,  una de les coses que més m’han enganxat ha estat la recerca i aprenentatge de les condicions ambientals més idònies. La persecució del que un considera condicions ideals es fa una fita quasi inabastable. És molt complicat que coincideixin en un mateix moment i lloc, les condicions òptimes d’humitat ambiental, llum natural (lluna o estels), contaminació lumínica,  estat del cel (núvols, estels), vent,  i a més, has de tenir un equip de il·luminació (lots, flash, filtres CTO)per poder aplicar la llum amb la qualitat idònia, o saber com dominar el balanç de blancs per fer les correccions pertinents.  Vaja, tot un món que cal controlar i si més no, han de coincidir la major part d’aquestes variables per tenir un resultat mínimament satisfactori. Crec, que precisament és aquest cúmul de circumstàncies, moltes d’elles alienes a nosaltres mateixos (meteo), les que fan de la fotografia nocturna una disciplina que enganxi molt, o que  sigui rebutjada a partir dels primers fracassos.

Tot aquest rotllo és per ensenyar-vos les imatges d’avui que no són espectaculars (fallava el cel), en elles s’han barrejat dos tipologies de llum, una de natural (lluna) i una d’artificial (lot o llanterna).  Per cert, a mi la lluna m’agrada fins que té un quart, si és més gran trobo que fa massa llum J. 

Feliç any 2014