Ella s'ha quedat tota sola, fa anys que roman varada en
aquest cul de sac, els braços que l'empenyien a navegar pels canals laberíntics
dels aiguamolls ja no hi són. Aquelles sortides crepusculars quan arribaven
"les plenes" i que es feien en el més absolut silenci furtiu, ja no
es fan. L'objectiu era anar a parar les fluixes o revisar els barbols, això ja
no es possible. Amb l'arribada del parc natural i les prohibicions, tota
aquesta vida ha anat desapareixent i quedant en l'oblit. Ara milers
d'organismes estan colonitzant el seu casc i, de mica en mica, tot un ecosistema
d'algues i invertebrats la cobriran fins que es desintegrarà en aquest paisatge
tant peculiar. Paisatge construït per la mà de l'home a cop d'uxet i treballat
amb la fanga durant segles. Ell, el paisatge, també anirà canviant, qui sap si
d'aquí unes dècades tornarà a ser una gran maresma generada per la pujada del
nivell del mar i tot tornarà a començar. Pel camí s'haurà perdut la cultura
dels pobladors de les maresmes, dels pescadors de botiró però, tampoc hi haurà
anguiles que pescar, serà una altra forma de vida la que es desenvoluparà. La
que alguns hem tingut la sort de conèixer, ja s'ha perdut.
M'agraden les fotos i el que expliques fa pensar. Recordo de molt jovenet quan anava a pescar anguiles als estanys....no sé si hi ha coses que no acaben de funcionar.
ResponEliminaQuan vaig fer la foto em varen venir alguns records dels anys vuitanta, quan coneixia gent que encara feia el butiró i paraven fluixes...., temps era temps!
EliminaAi Eduard, quins records!!!!!
ResponEliminaL,altre dia estava fent un timelapse de floretes obrint.se i me la vai* trobar, no és la seva però no vaig resistir de tornar.hi al cap vespre per afotar.la. Temps era temps!
Elimina