Cada any li dedico alguna foto a
aquest escarabat (Hoplia caerulea)
tan llampant, és simplement irresistible per mi. Normalment me'ls trobo sobre
les flors "pasturant" amb el cap força enfonsat dins d'alguna inflorescència. Aquest dissabte vaig topar-me amb un parell d'exemplars i volia fer quelcom diferent, vaig optar per
posar-los sobre aquests grans rocs granítics arrodonits (plutons) tan típics
que afloren a peu de serra i als aiguamolls. Aquestes roques d'origen
endogen tenen la superfície recoberta de líquens amb una coloració també molt
cridanera i una morfologia que genera unes textures molt atractives visualment
(m'encantaria que si aquest article el llegeix el doctor Miquel Jover ens pogués
aportar quelcom del que es veu a la foto). Doncs això, que no em vaig tallar ni
un pèl i vaig traslladar als pobres escarabats de la flor on estaven fins la pedra,
cal dir que un d'ells ràpidament va tornar a marxar volant i suposo que una
mica empipat amb mi. Aquesta és doncs una manipulació també típica però, que es
fa evident quan l'animal es troba en un entorn que no és el seu, com és el cas d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada