Islàndia, una "meca" per als fotògrafs de paisatge i IV

Comença el darrer dia! el primer que faig és agafar la càmera i sortir al "carrer", tinc la línea de costa a poc més de cent metres i a l'horitzó hi ha Stokksnes, amb el 70-200 disparo un parell de trets per començar a fer gana. La primera sessió del dia serà a la platja amb els glaçons de gel. L'hi tinc moltes ganes a aquest lloc, de tot el que he vist d'Islàndia és potser el que més m'agrada. La sessió durarà poc més d'una hora i és la part del viatge que més he gaudit fent fotografia. M'he posat les botes d'aigua que cobreixen tota la cama i m'he tirat a fer fotos per intentar captar els colors canviants del gel, el flux de l'aigua entre ells i els esquitxos de les onades quan trenquen contra aquests "glaçons".  M'hi quedaria tota la jornada.

Després d'esmorzar embarquem tot l'equipatge i iniciem el camí de tornada cap a Reykjavik. Per sort en David i en Javier tenen programades diverses parades, la primera la fem en una de les llengües de la immensa glacera, és impressionant observar com aquests milers de metres cúbics de glaç vessen per les valls, en un moviment imperceptible i d'una força descomunal. El que més sobta, és pensar que en el seu interior, aquesta descomunal glacera hi té diversos volcans i, que en el cas d'una erupció poden desprendre l'energia suficient com per fondre part d'aquesta acumulació mil·lenària de gel.  Quin espectacle quan això succeeixi!

La segona parada és per dinar però tot seguit ens apropem fins un mirador que hi ha sobre la costa de Vic, en aquest lloc no em trobo gens motivat per fotografiar. Per fer alguna cosa intento fer una llarga exposició posant tots els filtres de DN que porto però, m'he de menjar els dominants magenta que apareixen :-(. Caldrà fer una inversió en un "big stopper"). Aquesta afició és una samaruga.

Arribem a Keflavik cap al tard, però quan pensàvem que tot s'havia acabat i ja dins de les habitacions ens començàvem a enfonsar en una "micro-depressió" post-viatge en David entra a l'habitació cridant com un possés "aurora! aurora!"  i sense pensar en res agafem càmera, trípode i ni jaqueta vaig agafar. La natura islandesa ens havia regalat l'aurora més potent d'aquestes quatre nits.

Eskerrik asko, moltes gràcies, muito obrigado, muchas gracias.

Tornaré!

Islàndia, una "meca" pels fotògrafs de paisatge III

La tercera jornada del viatge la dediquem a la glacera de Vantnajokull. Estem a la terra del gel i és inevitable submergir-se en aquest entorn corprenedor. Mai havia vist un lloc així, d'un glaç blau canviant, ric de tonalitats i que varien tot depenent de l'hora del dia i la concentració d'oxigen que hi ha atrapat en el seu interior, de manera que reflecteix la llum amb aquests matisos.

El matí el comencem a la platja, aquí hi arriben els blocs de gel despresos i que han superat tot el llac, des del front de la glacera fins la gola que connecta amb l'oceà. Finalment les onades dipositen els blocs a la platja de sorra negra de Jokulsarlon, lloc on desapareixeran per tancar el cicle més llarg de l'aigua que se'm acut.  En el moment d'arribar a la platja, el sol encara no ha sortit i la marea és força baixa, el "glaçons" es troben dipositats lluny del trencant de l'onada, tot i això podem disfrutar d'una estona fotografiant aquestes joies en el moment de la seva fusió definitiva, després d'haver tingut una vida mil·lenària.  Aquesta és la primera de dues sessions matinals d'aquest indret  i  en va ser més productiva la segona.

Després d'esmorzar tenim programat penetrar a l'interior del ventre d'aquesta glacera, ho fem en l'anomenada "cova de cristall". S'hi arriba després d'un recorregut d'uns pocs quilòmetres per un dels laterals de la glacera, allí i després de la xerrada del guia local especialitzat, ens submergim en aquest paradís fantàstic, on la llum que hi entra, ho fa filtrada per les parets cristal·lines del gel. És un món màgic de formes sinuoses, suggerents, parets que han atrapat l'aire i la pols volcànica d'un territori de nova formació. Jove, geològicament parlant. Hi ha moments que tinc la sensació que estic cabussant-me sota l'aigua, certament és així, estic sota l'aigua en estat sòlid. 

La tarda l'aprofitem per passejar per les vores de la glacera, com que ha nevat fa molt poc, els blocs de gel estan coberts i no llueixen gaire, tanmateix la contemplació del lloc alimenta un esperit famolenc d'ambient àrtic com el meu. Podem observar les foques, molt actives a aquesta hora  i que neden per la zona d'aigua lliure acompanyades dels eiders. La posta s'allarga eternament i nosaltres ens anem relaxant abans d'anar a sopar.

Després de sopar tornem a provar de caçar alguna altra aurora, per fer-ho ens hem situat en un tram de la riba dreta en que hi ha una mica d'aigua i que té una orientació cap al front de la glacera i les muntanyes que la voregen, és per aquí per on apareixeran i així ho fan, tot i que molt tard (vora l' una de la matinada) i amb timidesa.  
Si cliqueu sobre els noms d'aquests dos fenòmens hi veureu els treballs que fan DAVID i JAVIER de la seva ma vàrem visitar el sud de l'illa.

Islàndia, una "meca" per als fotògrafs de paisatge II

L'objectiu del segon dia era arribar a Stokksnes,  el punt més allunyat del recorregut (550 Km de la capital). Vam arrencar pel matí del guesthouse (casa de turisme rural) d'Skógafoss per anar al Hali. La tirada és llarga i es passa per llocs d'una bellesa increïble, més enllà de Vic, ciutat molt coneguda i fotografiada (església i línea de costa), ens endinsem per les planúries "deltaiques" per on circulen les avingudes del desglaç de les glaceres, primer la del Jokull (Myrsalsjokull) i després una del gran Vatnajokull, la glacera més gran d'Europa (8.200 Km²). El desglaç és produeix cada any amb l'arribada del bon temps però, n'hi ha que poden ser sobtades i molt destructives, com ara és el cas dels volcans que estan dins d'aquesta gran glacera que quan entren en erupció fonen els gels mil·lenaris, provocant grans avingudes. 

 Al final d'aquesta doble gran planura ens aturem a visitar una de les branques del Vatnajokull que es troba ubicada al P.N. d'Skaftafell i vès per on que aquí tenim l'oportunitat de veure les petjades de la guilla àrtica (durant el viatge n'he vist una de viva ;-)).  Un cop acabat el recorregut ens enfilem cap a l'hotel ubicat a la vora de la glacera de Jokursarlon. Aquest camí també és molt interessant, a l'esquerra ens queden unes parets volcàniques que drenen cap a la costa i formen una plana de sediments, la línea de costa està formada per llargues platges de sorra negra i a la rere-duna comencen zones d'aiguamolls alimentades per les aigües dolces que venen de les muntanyes, aquests ecosistemes han d'estar curulls de vida al bon temps. Un paradís per qualsevol geòleg o persona interessada a entendre la geomorfologia.  

Al crepuscle arribem a Stokness, just en el moment màgic en que les puntes de les muntanyes són il·luminades pels darrers raigs del sol. Ens quedarem a fotografiar aquesta platja fins la nit i després de sopar hi tornarem per caçar les aurores, malauradament la del vespre va ser fluixa però, pel camí de tornada en vàrem veure de més potents.  

Islàndia, una "meca" per als fotògrafs de paisatge

Panoràmica de quatre fotos de llarga exposició

Finalment puc dir que he estat a Islàndia, han estat tants els amics que m'han dit que hi havia d'anar que finalment vaig embolicar-me la manta al cap i, veient l'oportunitat, la vaig agafar sense pensar-m'hi gens.  En David  Martin Castan i el Javier de la Torre van muntar una viatge fotogràfic de 6 dies dels quals, 4 han estat de fotografia al 100% i ha estat un encert anar-hi. Érem 12 persones de diferents procedències, Portugal, Euskadi, Andalusia, Eivissa i Catalunya. Tothom amb un bon nivell tècnic i molt d'entusiasme per estar aquests 4 dies dedicats enterament a la fotografia. A sobre hi ha hagut bon rotllo al grup, i això l'ha fet molt còmode. Els quatre dies ens han passat volant i des del primer dia s'ha perdut la noció del temps, bon senyal!

El primer dia sortim a punta de dia de Reykjavik per anar a dormir a Skogafoss, pel camí hem visitat la superconeguda cascada de Seljalandfoss, un indret molt bonic però tot i ser febrer l'hem trobat ple de gent,  bàsicament xinesos i japonesos fent-se selfies. Entre mig ens hem mogut nosaltres, que intentàvem emportar-nos alguna imatge especial d'un lloc que a diari ha de rebre centenars de visitants. A mi em costa molt entrar al lloc per començar a fotografiar-lo, la llum és força dolenta i un dels "trets" més coneguts és impossible de fer-lo pel gel que hi ha en el camí de pujada. Em limito a fer quatre imatges absolutament desendollat. Posteriorment ens en anem al salt que hi ha al costat i que està a l'interior de la muntanya. És molt guapo, però impossible de fotografiar perquè et quedes moll. La imatge ha quedat gravada a la retina :-).  

Ens dirigim a Skógafoss, que és on dormirem, allí ha estat diferent i he pogut treballar millor, hem tingut més temps, tot i que estava a petar de gent.

A la tarda ens dirigim a fer la posta de sol a Dirholaey, des d'aquest punt elevat es pot veure la barra de sorra d'aquesta platja i de l'altre costat veiem els penyals de Reynisdrangar (Vik). 

Al vespre, ens diuen que hi ha possibilitats de veure aurores, mirem l'hora en que han de despenjar-se i després de consultar les webs de la NOOA i del servei meteorològic d'Islàndia ens dirigim a la zona on veiem una mica de clariana al cel i d'aquesta manera podem fer el bateig d'aurores. En David i el Javi, ens canten la configuració de la càmera per no tenir problemes. A la una i quart disparo la darrera foto de la jornada fa 22 hores que estic actiu i em sento fresc com una rosa. Ara toca dutxa per relaxar-me i a dormir ràpid ;-), Demà serà un altre dia.

He d'agrair públicament la gran professionalitat i capacitat d'en Javier de la Torre i el David Mrtin Castan que ens han demostrat en aquest viatge. Quan vaig inscriurem ja em va sorprendre el nivell de detalls en la preparació del mateix, ho vaig trobar fora de lo normal, ara que he tornat, i després d'aquesta curta convivència, puc dir que són dos grans professionals de la fotografia d'un elevat nivell tècnic i d'un exquisit gust a l'hora de treballar però, es que a més són molt senzills, unes grans persones. Podrien tenir l'ego pels núvols per la quantitat de premis i reconeixements internacionals que han rebut, però d'ells destacaria aquesta senzillesa que demostren al tractar amb la gent. 

Delfià

Aquestes basses són força conegudes per la gent de l'Alt Empordà, són unes basses artificials fruit de l'extracció de les argiles d'una rajoleria que està en estat ruïnós al costa mateix de les esmentades basses. Actualment el seu ús és agrícola i ramader, aquí hi van abeurar les ovelles del mas que hi ha al costat de l'ermita i també en els moments de màxima eixutesa, la seva aigua s'ha utilitzat per regar els camps.  S'omplen d'aigua amb la pluja i aquest hivern sortosament estan amb aigua, tot i que el nivell ha començat a baixar.

El dia que vaig fer aquesta fotografia, vaig sortir de casa amb un altre objectiu però, veient el cel que entrava pel costat nord de l'Albera i la serra de Vardera, vaig canviar la direcció. Per sort la tramuntana va entrar al final de la sessió trencant l'efecte mirall però, durant uns minuts l'espectacle va ser aclaparador, em va donar temps d'anar buscant diferents perspectives al voltant de la basa però, la riquesa de les textures que l'aigua duplicava  fa difícil apreciar aquestes diferencies d'horitzó.

Les Pastelles

L'estany de Castelló ha desaparegut, hi ho ha fet a tots els nivells, físicament ha quedat partit en petits estanys, closes i camps d'arròs. La ferotge dessecació que se'n va fer el va reduir de tal manera que va desaparèixer fins i tot de la memòria popular, actualment no existeix cap contrada que porti aquest nom. És una estratègia portada per la ma de l'home i que fa pensar amb les que patim des de fa segles els catalans respecte als ocupants. Per sort la nostra cultura en els moments més foscos l'hem sabut preservar en el si de les famílies i en secret.

Avui us presento un altre racó anomenat "Les Pastelles", aquestes terres havien estat un gran estany i forment part de la zona d'inundació del riu Muga pel seu marge dret. Actualment són utilitzades pel conreu de l'arròs i aquest any, el pagès que les mena les ha mantingut inundades. Als caçadors d'imatges ens encanta aquestes làmines d'aigua, a mi m'agrada anar-hi al crepuscle i gaudir d'aquest reflex dels cels hivernals.