La casa d'Éol i III

Desesperat i a punt de claudicar en la recerca, vaig buscar refugi en un punt molt conegut per mi, un lloc de descans durant la major part de les sortides nocturnes per aquesta costa, un racó molt ben arrecerat de tots els vents, podríem dir el millor refugi d'aquesta costa indòmita. Em sentia vençut en el repte de poder-me creuar amb els déus.
De fet no sóc creient, bé! crec amb l'existència de Gaia, digui-li Gaia, digui-li Paxamama, n'estic convençut però, m'agradaria trobar-me amb les divinitats gregues, ja que elles van ser descrites fa mil·lers d'anys, i aquests senyors grecs no eren uns ignorants com jo.
Abans de claudicar, vaig decidir fer un darrer esforç i treure la meva càmera caçadora de llums divines, aquella que tan sols surt per les nits i, vet aquí que vaig caçar la divinitat!  Al mirar pel visor de la càmera vaig exclamar aquell crit que sempre exclamava un gran caçador, pescador, ramader, pagès dels aiguamolls i ecòleg (Vicenç de Can Niceto).: "llam em mati"!!! no havia trobat a Zeus, no, però tenia la sort d'haver fotografiat a Éol! Ell, que és el responsable d'aixecar els vents més potents i mortífers i que s'ha endut tantes vides al mar però, que tanmateix ha guarit aquestes terres del Cap de Creus de l'especulació urbanística, i ho ha fet a base de fustigar el cap de Creus amb tramuntanades que el fan molt difícil d'habitar. Finalment l'havia pogut fotografiar!  El molt simpàtic es mostrava davant meu  provocant  un vent estel·lar. Quina nit més màgica...o divina! ;-)

Està molt clar que per aconseguir els objectius a la vida cal tenir una forta convicció.