Darrerament estic
pujant fotografies de paisatge agrícola, tot i que m’encanten els paisatges
naturals, de vegades em trobo amb la necessitat de no renunciar al que ens
envolta realment. Els pobladors circummediterrànis som dels que més hem modificat
aquest paisatge natural de forma continuada. Si bé ara estem en una mena de
rebrot de les brolles i boscúries degut a l’abandonament de la terra, la nostra
petja i la capacitat de transformació
segueix sent enorme i brutal. La recerca d’un paisatge equilibrat sense
estridències és veritablement molt difícil i fàcilment trobem sempre entrebancs
que ho trenquen. Desitjo profundament que arribi el dia que sapiguem posar preu
al paisatge, que cotitzi en borsa, si cal. D’aquesta manera poder aprendrem a
conservar-lo.
Aquesta és la
primera imatge feta aquest mes de juliol, són camps de Peralada travessats per
una cua de front "estival".
Jo sempre he trobat que el paisatge agrícola és paisatge, sense més. Sobretot en la conca Mediterrània on, com bé dius, portem mil·lenis modelant l'entorn.
ResponEliminaUna bona foto :-)
El que em fa molt mal al cor és veure aquests paisatges agrícoles destroçats per una linea elèctrica, un cartell publicitàri de mal gust, o qualsevol cosa estrident. serme capaços d'apreciar-ho i posar-ho en valor?
EliminaExcelente cielo Eduard. Un abrazo
ResponEliminaGracias Jose. que tengas un buen verano...., quería decirte que pasen muchos frentes fríos por Asturies pero creo que algún compañer@ que vive del turismo se enojaría. Un abrazo
Elimina