Desprès del temporal...

Aquesta imatge correspon al 19 de gener. El país havia estat escombrat per una borrasca mitjanament activa, les darrers nuvolades les teníem a sobre de l’Empordà. Com que ja no bufava el Garbí que transporta el molest aerosol marí, vaig poder sortir amb una relativa tranquil·litat a fotografiar, tan sols alguna escadussera gota de plugim tocava el botet J .

En aquesta imatge he volgut incloure una part del matalàs de posidònia que té la funció de protegir les platges de l’erosió dels temporals. A nivell compositiu, aquesta falca orgànica, crec que lliga amb el flux de l’escuma que ens condueix cap a l’horitzó, al mateix punt de fuga que marquen el núvols, allí la mirada queda lliure de circular cap a on vulgui.  Com ho veieu vosaltres?

A dormir toca.

Tot i que no ha arribat la fred intensa, la vegetació de la plana de l’Empordà i, en concret la dels Aiguamolls, s’ha submergit en el son hivernal. Són dies molt durs per la majoria de pobladors de  les zones humides, la vegetació té poques hores de llum per fotosintetitzar, la majoria de plantes han creat una reserva durant la tardor per poder passar aquests mesos.  Aquests lliris grocs estan esperant que el dia es comenci a allargar i el sol escalfi  per despertar d’aquesta letargia obligada.

Imatge feta amb una exposició de dos minuts, una sensibilitat de 200 i un diafragma f11, il·luminació amb lot càlida. No té gaire sentit aquesta configuració, però pertany a una sèrie en que vaig jugar amb el diafragma fix i canviava la resta de paràmetres.

Irrupció.

En el moment de veure aquesta imatge em va fer pensar amb l’efecte visual d’un projectil avançant i gravat amb càmera d’alta velocitat, o quan els coets espacials s’enlairen i “perforen” la troposfera creant una mena d’onada al voltant seu. Poder hi poso massa imaginació...., és un cap vespre a les “llaunes” d’en Túries.

Imatge feta a una velocitat de 55 segons, el diafragma tancat a 16, la sensibilitat a 100 i l’òptica d’onze mm. 

25 anys sense ell.

Aquest dijous ha estat el 25 aniversari de la mort del pintor S. Dalí i, ves per on, que aquesta setmana hem dedicat dues entrades al Pla de Tudela, espai d’inspiració del mestre. Al adonar-me’n he desprogramat l’entrada d’aquest cap de setmana i us poso aquesta foto que és feta l’any 2012, es tracta de la roca que el va inspirar per fer un dels quadres amb més projecció internacional, “El gran masturbador”.

Aquesta foto té d’especial la il·luminació que és zenital i per tant difícil d’aplicar, per fer-la vaig utilitzar una lot amb llum freda, la roca és blanca (pegmatita) i per no cremar-la i obtenir l’efecte d’aïllament del seu entorn vaig tancar el diafragma a f9. D’aquesta manera sembla com si es tractés d’una joia exposada en un museu, que de fet,  és com jo la veig, una joia dins d’un entorn únic, el Pla de Tudela. Espero que us agradi.

El mirador de Tudela

En el procés de deconstrucció del Club Meditaranée de Cadaqués els arquitectes no van resistir deixar alguna empremta seva, van aprofitar l'emplaçament de la casa del director i les seves formes originals per crear aquest mirador format per dues estructures cúbiques.
Aquesta és la versió fotogràfica del lloc el qual, permanentment està cobert per els cercles dels estels, una fantasia d'un espai fantàstic.

Tramuntana estel·lar

L’altre dia vaig voler fer una foto al pi del Pla de Tudela, l’encant d’aquest arbre és el modelat de la seva capçada per la Tramuntana, la pretensió és la d’obtenir a partir de les traces dels estels la visualització d’aquest  vent dominant. La realització ha estat encarant la càmera per captar l’equador celest, de manera que les traces dels estels bifurcant-se, s’assembli a la trajectòria de les partícules dispersades per la Tramuntana.  Per fer-ho he utilitzat el software Startrail que apila la llum de les diferents fotos per crear-ne una de sola. En aquest cas hem apilat prop d’una cinquantena de imatges i aquest ha estat el resultat. Com ho veieu? he aconseguit l'efecte pretès?

La gràcia (o desgràcia) ha estat que hem captat la llum de dos objectes lluminosos més.:

Un és un satèl·lit artificial meteorològic dels EEUU, es tracta del NOAA-17, llençat a l’espai l’any 2002 i que està en una orbita solar baixa (870 km) amb una freqüència de 102 minuts.

També hem caçat un estel fugaç, ves a saber si no és un tros de la cua del cometa Isson que aquests dies creuàvem. Realment va ser molt lluminós. Malauradament part de la seva entrada a la troposfera va quedar tallada.