Clicant la imatge + F11 es veu més gran. Els arxius raw es revelen amb lightroom :-)
dimarts, 28 de febrer del 2017
diumenge, 26 de febrer del 2017
El darrer raig de llum
divendres, 24 de febrer del 2017
Sense cel no hi ha foto
Aquella tarda de setembre teníem cel net de núvols i l'únic al·licient
per sortir a fer fotos era el vent de garbí
que estava bufant i que de segur aixecava un bon onatge. Vaig decidir anar al
costat de Roses, per aprofitar la vista sobre Norfeu i a prop de la cova de les
Bruixes.
Us mostro el que seria una foto amb l'onatge feta a baixa velocitat per captar el moviment
de l'onada i, un altra de llarga exposició diürna (LLED) en que he jugat fort
amb el revelat, el qual, ha estat molt agressiu, jugant amb la claredat, la
lluminositat, la saturació i finalment fent
un retall per recompondre la imatge, a mi no em desagrada gens. Espero
que us agradi. dimecres, 22 de febrer del 2017
Etern Vilaüt
dilluns, 20 de febrer del 2017
Tercera llevantada
Aquest hivern està sent generós
en llevantades, aquesta setmana passada vam posar la tercera creu en el
registre de temporals de mar. Aquestes situacions de "mal" temps són
una ocasió immillorable per intentar pescar alguna llum digui-li especial,
digui- li excepcional. Una mica és la
situació que vaig viure a la gola del Fluvià.
La nit anterior, a la part alta del riu havia plogut molt i el riu tenia un cabal potent, va ser aleshores que vaig decidir desplaçar-me fins a la platja de Sant Pere Pescador. Davant de mar hi havia una línea de tempestes que estava estàtica des del migdia i, tenia una longitud de molts quilòmetres anb un desenvolupament vertical força potent (rar per l'època en que ens trobem). Aquesta era una oportunitat per tenir uns bons cels, malauradament per ponent també estava força tapat però, hi havia l'esperança que les poques clarianes que es veien permetessin el pas de la llum del sol un cop amagat, posant una penzellada de color a tot plegat.
El resultat és aquest, un mar amb
una aigua marró, tenyida pels sediments aportats per l'únic riu lliure d'embassaments que hi ha a Catalunya i un cel on destacava el blau intens que va aparèixer i que es complementava molt bé amb els núvols i el mar.
La nit anterior, a la part alta del riu havia plogut molt i el riu tenia un cabal potent, va ser aleshores que vaig decidir desplaçar-me fins a la platja de Sant Pere Pescador. Davant de mar hi havia una línea de tempestes que estava estàtica des del migdia i, tenia una longitud de molts quilòmetres anb un desenvolupament vertical força potent (rar per l'època en que ens trobem). Aquesta era una oportunitat per tenir uns bons cels, malauradament per ponent també estava força tapat però, hi havia l'esperança que les poques clarianes que es veien permetessin el pas de la llum del sol un cop amagat, posant una penzellada de color a tot plegat.
dissabte, 18 de febrer del 2017
Tres versions d'un instant
Quan fotografiem per buscar llums especials també podem
arriscar una mica més i fer alló que mai s'ha de fer, moure la càmera.
Les millors llums solen aparèixer a primera i darrera hora del dia, per poder fotografiar-les solem utilitzar un tres peus perquè la càmera no és mogui. Avui us proposo que si aneu a fer fotos intenteu experimentar una mica.
La primera foto s'ha fet amb la càmera estàtica clavda al trespeus, la segona
movent el zoom de l'objectiu i a la tercera s'ha fet un
moviment lateral o d'escombratge. Ara a practicar :-)
Les millors llums solen aparèixer a primera i darrera hora del dia, per poder fotografiar-les solem utilitzar un tres peus perquè la càmera no és mogui. Avui us proposo que si aneu a fer fotos intenteu experimentar una mica.
dijous, 16 de febrer del 2017
Els estanys de l'Albera
Aquest any els estanys de l'Albera sembla que estaran secs i, això significa que tota una munió d'organismes (bestioles i plantes) passaran la temporada en blanc, una llarga travessia del desert! Aquesta imatge és d'un estanyol que té aigua pel fet d'haver estat construït per la ma de l'home, és l'antiga zona d'extracció de les argiles d'una bòvila. Aquí hi viuen arrecerades moltes espècies lligades a l'aigua i d'un elevat preu, elles es cotitzen alt a la borsa ambiental mediterrània però això sembla que no li importa a gaire gent.
dimarts, 14 de febrer del 2017
La Punta del Bergantí
Si prens el camí de cala
Montjoi a l'alçada de la Rustella pots baixar per un corriol per anar al
costat nord de la cala, allí hi ha la Punta del Bergantí, lloc on hi va haver
un naufragi que molts rosincs encara recorden. El vaixell era el
Melchuca + info AQUI . Com és
lògic va acabar engolit i desfet pel mar, diuen que les restes encara es poden
veure si ens ajudem d'unes ampolles per baixar-hi.
Avui us mostro una sortida de sol
feta des d'aquest punt, lloc on tot sovint hi peregrino, ja sigui per terra o
per mar amb el caiac. Ara, a l'hivern que no hi ha pràcticament ningú, és una
delícia de passeig. La imatge és una
panoràmica de vuit fotos verticals i foses amb un automatisme del PS anomenat
Photomerge. Imprecindible de clicar sobre la imatge + F11 i veure-la ben gran. Si fos alcalde de Roses hi posaria un banc ;-)
diumenge, 12 de febrer del 2017
Oficis quasi perduts
La pastura extensiva està
desapareixent dels Aiguamolls i és quelcom que no es percep. És una activitat amagada, a la baixa des de fa dècades, agònica, de la seva evolució històrica se'n hauria d'escriure
un llibre.
Els pastors amb els seus ramats han estat els qui han modelat el paisatge d'aquestes terres baixes. Són terrenys guanyats als estanys mitjançant la construcció d'una extensa xarxa de canals (1.000km aprox), recs i agulles que ha permès dessecar-los per ser aprofitats, una part per l'agricultura i l'altra per la ramaderia, aquesta última ocupa les terres més baixes, les que tenen els sòls més salats i és l'únic aprofitament que poden tenir, juntament amb el conreu de l'arròs. És el reialme de les aigües salmàstiques. Actualment no existeix un pla per fomentar iniciatives per la recuperació dels prats de pastura i, les poques coses que s'han fet, no tenen uns criteris conservacionistes que ajudin a fomentar la flora i la fauna que formen part d'aquest hàbitat tan peculiar. Possiblement que en els propers deu anys hagin desaparegut els darrers pastors que subsisteixen i mantenen les closes dels Aiguamolls. Quina gran gran pèrdua!
Els pastors amb els seus ramats han estat els qui han modelat el paisatge d'aquestes terres baixes. Són terrenys guanyats als estanys mitjançant la construcció d'una extensa xarxa de canals (1.000km aprox), recs i agulles que ha permès dessecar-los per ser aprofitats, una part per l'agricultura i l'altra per la ramaderia, aquesta última ocupa les terres més baixes, les que tenen els sòls més salats i és l'únic aprofitament que poden tenir, juntament amb el conreu de l'arròs. És el reialme de les aigües salmàstiques. Actualment no existeix un pla per fomentar iniciatives per la recuperació dels prats de pastura i, les poques coses que s'han fet, no tenen uns criteris conservacionistes que ajudin a fomentar la flora i la fauna que formen part d'aquest hàbitat tan peculiar. Possiblement que en els propers deu anys hagin desaparegut els darrers pastors que subsisteixen i mantenen les closes dels Aiguamolls. Quina gran gran pèrdua!
divendres, 10 de febrer del 2017
Rocs de Frausa
dimecres, 8 de febrer del 2017
Cantallops
Feia molt de temps que perseguia
aquesta imatge, hi havia anat varies vegades però sense resultat i, mira tu per on que l'altre dia hi vaig passar camí de Requesens i va caure. Des
d'aquest punt on s'ha fet hi ha una vista magnífica sobre les terres més planes
que hi ha entre el municipi de Cantallops i Sant Climent de Sescebes, té una
orientació S-SW aproximadament. Si fos meva aquesta terra hi construiria un
banc per seure i contemplar la posta de sol cada dia, malauradament és zona militar. Esperem que un dia no molt llunyà aquesta situació
es reverteixi i pugui haver-hi uns bancs pel gaudi de tots.
dilluns, 6 de febrer del 2017
Oficis que es perden
Els Aiguamolls són la segona zona
humida més important de Catalunya però, no deixen de ser un lloc petit, residual, i també molt abastable i, més, si els comparem amb els grans espais humits mediterranis,
com la Camarga, el delta de l'Ebre o l'Albufera. Tanmateix, compleix amb la
dita que "en el pots petits hi ha la bona confitura" i, hi podem
trobar una representació de la gran diversitat biològica que hi ha en aquests
espais, tan pel que fa a la flora, la fauna però, també per l'activitat humana propia de les zones humides.
De mica en mica he pogut presenciar com han anat desapareixen aquelles persones que considerava que formaven part dels ecosistemes humits empordanesos, personalment els considerava una peça absolutament integrada en la seva ecologia.
Un dels oficis que encara perdura
i que es manté en part gràcies als beneficis que els aporta però, per sobre de tot, perquè
els que el practiquen són essencialment uns enamorats d'aquest entorn, és el de
la pesca artesanal. Fora bo dedicar-hi un estudi acurat d'aquestes persones,
silencioses, noctàmbules, mig "furtives" que encara la practiquen.
Tot un bagatge cultural que té moltes possibilitats de desaparèixer en poc
temps.
De mica en mica he pogut presenciar com han anat desapareixen aquelles persones que considerava que formaven part dels ecosistemes humits empordanesos, personalment els considerava una peça absolutament integrada en la seva ecologia.
dissabte, 4 de febrer del 2017
El bisbe
dijous, 2 de febrer del 2017
Fageda de Requesens
Un dels boscos més bonics de l'Empordà
és el de Requesens i concretament el que està a la part més alta, sota el Puig Neulós, és una fageda que pot seduir al naturalista més impertèrrit. Per
anar-hi cal fer el camí a peu (un servidor va sortir des del mas de
Requesens) i vèncer un desnivell de poc
més de 500 m., aquest és un valor
afegit, ja que ens permet passar per tota una successió ben diversa dels boscos
mediterranis, suredes, alzinars, rouredes, castanyers i al final la fageda. El dia que hi vaig anar una
intensa nevada em va acompanyar bona part del camí, donant-li a la passejada un
toc èpic. El regal més gran del dia va ser doble, per un costat un picot negre es va aixecar de molt a la vora dins de la fageda embolcallada de boira i en plena
nevada, tot proferint la típica cridòria aguda i repetitiva que fa quan vola, cri-cri-cri-cri,
cri-cri-cri-cri... , brutal! , més tard i quan estava fent una
foto amb el 17-40, un senglar enorme va passar com una vedette per davant de la
càmera, el vaig cridar i ni es va immutar, o era sord o passava de mi.
Pel que fa al resultat fotogràfic
va ser més aviat minso, les mateixes condicions feien poc recomanable treure
l'equip, us mostro la imatge que més m'ha agradat perquè representa l'essència d'aquella sortida i que espero sigui
del vostre gust.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)