Clicant la imatge + F11 es veu més gran. Els arxius raw es revelen amb lightroom :-)

divendres, 24 de febrer de 2017

Sense cel no hi ha foto


Aquella tarda de setembre teníem cel net de núvols i l'únic al·licient per sortir a fer fotos  era el vent de garbí que estava bufant i que de segur aixecava un bon onatge. Vaig decidir anar al costat de Roses, per aprofitar la vista sobre Norfeu i a prop de la cova de les Bruixes.
Us mostro el que seria una foto amb l'onatge  feta a baixa velocitat per captar el moviment de l'onada i, un altra de llarga exposició diürna (LLED) en que he jugat fort amb el revelat, el qual, ha estat molt agressiu, jugant amb la claredat, la lluminositat, la saturació i finalment fent  un retall per recompondre la imatge, a mi no em desagrada gens. Espero que us agradi.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Etern Vilaüt


Si algun dia us en canseu d'aquestes imatges m'ho dieu però, per la meva part ho continuaré fent sempre que pugui i, és que aquest estany és un encant o, el que és el mateix, un molt bon lloc per anar a quedar-te encantat, d'anar-hi a badar. Exercici totalment recomanable.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Tercera llevantada


Aquest hivern està sent generós en llevantades, aquesta setmana passada vam posar la tercera creu en el registre de temporals de mar. Aquestes situacions de "mal" temps són una ocasió immillorable per intentar pescar alguna llum digui-li especial, digui- li  excepcional. Una mica és la situació que vaig viure a la gola del Fluvià.
La nit anterior, a la part alta del riu havia plogut molt i el riu tenia un cabal potent, va ser aleshores que vaig decidir desplaçar-me fins a la platja de Sant Pere Pescador. Davant de mar hi havia una línea de tempestes que estava estàtica des del migdia i, tenia una longitud de molts quilòmetres anb un desenvolupament vertical força potent (rar per l'època en que ens trobem). Aquesta era una oportunitat per tenir uns bons cels, malauradament per ponent també estava força tapat però, hi havia l'esperança que les poques clarianes que es veien permetessin el pas de la llum del sol un cop amagat, posant una penzellada de color a tot plegat. 
El resultat és aquest, un mar amb una aigua marró, tenyida pels sediments aportats per l'únic riu lliure d'embassaments que hi ha a Catalunya i un cel on destacava el blau intens que va aparèixer i que es complementava molt bé amb els núvols i el mar.    

dissabte, 18 de febrer de 2017

Tres versions d'un instant




Quan fotografiem per buscar llums especials també podem arriscar una mica més i fer alló que mai s'ha de fer, moure la càmera.
Les millors llums solen aparèixer a primera i darrera hora del dia, per poder fotografiar-les solem utilitzar un tres peus perquè la càmera no és mogui. Avui us proposo que si aneu a fer fotos intenteu experimentar una mica.
La primera foto s'ha fet amb la càmera estàtica clavda al trespeus, la segona movent el zoom de l'objectiu i a la tercera s'ha fet un moviment lateral o d'escombratge. Ara a practicar :-)

dijous, 16 de febrer de 2017

Els estanys de l'Albera


Foto feta a inicis d'hivern i que li vaig posar aquest text que sortosament a dia d'avui no és vàlid pel fet que ja es van emplenant de mica en mica. 
Aquest any els estanys de l'Albera sembla que estaran secs i, això significa que tota una munió d'organismes (bestioles i plantes) passaran la temporada en blanc, una llarga travessia del desert! Aquesta imatge és d'un estanyol que té aigua pel fet d'haver estat construït per la ma de l'home, és l'antiga zona d'extracció de les argiles d'una bòvila. Aquí hi viuen arrecerades moltes espècies lligades a l'aigua i d'un elevat preu, elles es cotitzen alt a la borsa ambiental mediterrània però això sembla que no li importa a gaire gent

dimarts, 14 de febrer de 2017

La Punta del Bergantí


Si prens el camí de cala Montjoi a l'alçada de la Rustella pots baixar per un corriol per anar al costat nord de la cala, allí hi ha la Punta del Bergantí, lloc on hi va haver un naufragi que molts rosincs encara recorden. El vaixell era el Melchuca + info AQUI . Com és lògic va acabar engolit i desfet pel mar, diuen que les restes encara es poden veure si ens ajudem d'unes ampolles per baixar-hi.
Avui us mostro una sortida de sol feta des d'aquest punt, lloc on tot sovint hi peregrino, ja sigui per terra o per mar amb el caiac. Ara, a l'hivern que no hi ha pràcticament ningú, és una delícia de passeig. La imatge és una panoràmica de vuit fotos verticals i foses amb un automatisme del PS anomenat Photomerge. Imprecindible de clicar sobre la imatge + F11 i veure-la ben gran. Si fos alcalde de Roses hi posaria un banc ;-)

diumenge, 12 de febrer de 2017

Oficis quasi perduts


La pastura extensiva està desapareixent dels Aiguamolls i és quelcom que no es percep. És una activitat amagada, a la baixa des de fa dècades, agònica, de la seva evolució històrica se'n hauria d'escriure un llibre.
Els pastors amb els seus ramats han estat els qui han modelat el paisatge d'aquestes terres baixes. Són terrenys guanyats als estanys mitjançant la construcció d'una extensa xarxa de canals (1.000km aprox), recs i agulles que ha permès dessecar-los per ser aprofitats, una part per l'agricultura i l'altra per la ramaderia, aquesta última ocupa les terres més baixes, les que tenen els sòls més salats i és l'únic aprofitament que poden tenir, juntament amb el conreu de l'arròs. És el reialme de les aigües salmàstiques. Actualment no existeix un pla per fomentar iniciatives per la recuperació dels prats de pastura i, les poques coses que s'han fet, no tenen uns criteris conservacionistes que ajudin a fomentar la flora i la fauna que formen part d'aquest hàbitat tan peculiar. Possiblement que en els propers deu anys hagin desaparegut els darrers pastors que subsisteixen i mantenen les closes dels Aiguamolls.  Quina gran gran pèrdua!

divendres, 10 de febrer de 2017

Rocs de Frausa



Un dels recorreguts de muntanya que més m'agraden a l'Alt Empordà, és un corriol que travessa la zona coneguda com a Rocs de Frausa, on hi neix la riera que porta aquest nom, i ho fa a mitja alçada, no pels cims que és per on hi van la major part dels que realitzen les caminades. La nevada d'aquest passat mes de gener va deixar l'indret molt ben guarnit i, un servidor el va voler fotografiar quan la llum càlida del sol eixint il·lumines aquesta petita vall. Per poder fer-ho cal fer una bona matinada, vaig sortir de casa de nit tancada i al començar la pista hi havia la primera claror del dia, el que no havia calculat bé era fins a on podia arribar amb cotxe, vaig haver-lo de deixar a la casa forestal i després anar a peu fins el punt on vaig fer la foto que us presento en primer lloc. Pel meu gust vaig arribar massa tard i el sol havia fet un recorregut massa llarg perdent aquella calidesa tan característica del moment de l'eixida, crec que em tocarà esperar uns anys perquè es tornin a donar les condicions que ara hem tingut, llampenmati! El premi de l'esforç va ser l'albiramet d'un grut de quatre muflons joves just en el punt on havia de fer la panoràmica :-) Sempre hi ha premi!  

dimecres, 8 de febrer de 2017

Cantallops


Feia molt de temps que perseguia aquesta imatge, hi havia anat varies vegades però sense resultat i, mira tu per on que l'altre dia hi vaig passar camí de Requesens i va caure.   Des d'aquest punt on s'ha fet hi ha una vista magnífica sobre les terres més planes que hi ha entre el municipi de Cantallops i Sant Climent de Sescebes, té una orientació S-SW aproximadament. Si fos meva aquesta terra hi construiria un banc per seure i contemplar la posta de sol cada dia, malauradament és zona militar.  Esperem que un dia no molt llunyà aquesta situació es reverteixi i pugui haver-hi uns bancs pel gaudi de tots. 

dilluns, 6 de febrer de 2017

Oficis que es perden


Els Aiguamolls són la segona zona humida més important de Catalunya però, no deixen de ser un lloc petit, residual, i també molt abastable i, més, si els comparem amb els grans espais humits mediterranis, com la Camarga, el delta de l'Ebre o l'Albufera. Tanmateix, compleix amb la dita que "en el pots petits hi ha la bona confitura" i, hi podem trobar una representació de la gran diversitat biològica que hi ha en aquests espais, tan pel que fa a la flora, la fauna però, també per l'activitat humana propia de les zones humides.
De mica en mica he pogut presenciar com han anat desapareixen aquelles persones que considerava que formaven part dels ecosistemes humits empordanesos, personalment els considerava una peça absolutament integrada en la seva ecologia. 
Un dels oficis que encara perdura i que es manté en part gràcies als beneficis que els aporta però, per sobre de tot, perquè els que el practiquen són essencialment uns enamorats d'aquest entorn, és el de la pesca artesanal. Fora bo dedicar-hi un estudi acurat d'aquestes persones, silencioses, noctàmbules, mig "furtives" que encara la practiquen. Tot un bagatge cultural que té moltes possibilitats de desaparèixer en poc temps. 

dissabte, 4 de febrer de 2017

El bisbe


La imatge del Montgrí vista des del costat nord de la badia és d'una suavitat captivadora. Si quan mirem cap a ponent ens trobem amb la serralada pirinenca amb els seus pics punxents, la del Montgrí no té aquella "agressivitat", d'origen calcari, el pas del temps l'ha erosionat fins moldejar-lo de tal manera que ara diuen que sembla la silueta d'un bisbe estirat.

dijous, 2 de febrer de 2017

Fageda de Requesens


Un dels boscos més bonics de l'Empordà és el de Requesens i concretament el que està a la part més alta, sota el Puig Neulós, és una fageda que pot seduir al naturalista més impertèrrit. Per anar-hi cal fer el camí a peu (un servidor va sortir des del mas de Requesens)  i vèncer un desnivell de poc més de 500 m.,  aquest és un valor afegit, ja que ens permet passar per tota una successió ben diversa dels boscos mediterranis, suredes, alzinars, rouredes, castanyers i al final la fageda.  El dia que hi vaig anar una intensa nevada em va acompanyar bona part del camí, donant-li a la passejada un toc èpic. El regal més gran del dia va ser doble, per un costat un picot negre es va aixecar de molt a la vora dins de la fageda embolcallada de boira i en plena nevada, tot proferint la típica cridòria aguda i repetitiva que fa quan vola, cri-cri-cri-cri,  cri-cri-cri-cri... ,  brutal! , més tard i quan estava fent una foto amb el 17-40, un senglar enorme va passar com una vedette per davant de la càmera, el vaig cridar i ni es va immutar, o era sord o passava de mi.
Pel que fa al resultat fotogràfic va ser més aviat minso, les mateixes condicions feien poc recomanable treure l'equip, us mostro la imatge que més m'ha agradat perquè representa l'essència d'aquella sortida i que espero sigui del vostre gust.