Clicant la imatge + F11 es veu més gran. Els arxius raw es revelen amb lightroom :-)

diumenge, 31 de març de 2013

Una de les primeres...



...fotos que vaig fer, il·luminant amb llum artificial, és aquest dolmen. Es tracta del dolmen de la Vinya del Rei ubicat a Vilajuïga, a pocs minuts de casa. Hi ha fotos que has de guardar per fer els dies que no tens ganes de córrer quilòmetres de camins, en aquest cas era una d’aquelles nits que volia fer nocturnes però, les condicions eren dolentes, massa núvols.
Pel que fa a la composició, penseu que aquest dolmen està situat en un pendent de muntanya, això ens permet fer una mena de contrapicat molt fàcilment, cosa que implica agafar una part de cel, però aquell dia no era cap aliat. Hagués pogut optar per fer-li perdre protagonisme i santes pasqües, encara que aquesta opció m’obligava a tallar els arbres i això no em semblava bé, però al final com que el cel quedava vermellós, crec que li aportava una riquesa cromàtica que podia enriquir al conjunt.
 Vaig il·luminar amb dos tipus de llum, una de freda i una altra de càlida. Com que es tractava de fer ressaltar el dolmen, vaig escollir la lot de leds (freda) pel protagonista, d’aquesta manera el faig ressaltar al mig de l’entorn de matolls. Per la vegetació hi vaig aplicar la llum càlida (flash amb filtre taronja o CTO), que fins i tot, satura més el color verd.
Com podeu veure el cel no matava però, al haver-hi els dos tipus de il·luminació fa que el conjunt sigui agradable a la vista, o no?
Les dades de la foto són 82 segons de temps d’exposició, el diafragma de 2,8, una sensibilitat de 100ISO i l’òptica de 11mm.

divendres, 29 de març de 2013

Horitzons del Delta de l'Ebre



Quan un visita el Delta de l’Ebre pot fotografiar moltes coses, la rica avifauna, els arrossars a través de l’any, els cels immensos, i és en aquest últim apartat que us vull mostrar una de les poques fotografies nocturnes que vaig fer i que m’ha agradat.
Si alguna cosa representa millor el paisatge natural del Delta de l’Ebre són els seus horitzons planers, lliures d’elements verticals, al Delta els arbres són una excepció, se'ls hi podria posar nom i, els punts més alts els trobem en els sistemes dunars i aquests no superen el dos metres d’alçada.
En aquesta imatge la franja blava de la base la forma l’aigua del riu Ebre, en aquell moment baixaven 833 metres cúbics per segon i això és molta aigua! Aquesta es mou i  dóna un aspecte densament blavós. L’horitzó el dibuixen els canyissars de l’illa de Buda que eren moguts pel vent :-( i, la resta, és el cel força net de contaminació lumínica al trobar-nos quilòmetres en fora de la zona continental més poblada.  
En aquesta imatge vaig intentar que fins i tot el cel s’aplanés i per fer-ho, vaig utilitzar una exposició llarga per obtenir la traça dels estels. S’hi ho fas mirant cap al sud, aconsegueixes que el recorregut sigui més llarg i “planer”. El temps d’exposició és de 790 segons, per poder allargar aquest temps i no congelar-me (bufava el vent de Dalt) vaig posar un diafragma de 4,0 i un ISO de 100, l’òptica utilitzada era un 17 mm.
Espero que us agradi! 

dimarts, 26 de març de 2013

Adéu hivern!










Abans de que acabin perdudes en l’espai fosc del disc dur, desenterro unes imatges de la fred del febrer de l’any passat, són perquè les disfruteu tots i es que això de tenir un blog permet la supervivència d’aquests petits plaers pels ulls.
Estan fetes amb una tècnica que cada vegada té més adeptes, es tracta de la il·luminació zenital. Quan vaig començar a utilitzar-la se’m va presentar l’ocasió de practica-la amb els rocs treballats per l’aigua i guarnits per una gelada excepcional, però no sempre és vàlida per il·luminar qualsevol cosa.
La càmera la vaig configurar amb un diafragma tancat f8 i f9, havia de tenir temps per mourem sense caure pel riu i, si la tramuntana movia un instant el lot a on no volia  això havia de quedar dissimulat. Com que feia fred vaig utilitzar llum freda (Led Lenser) per donar-li encara més força a la imatge. La sensibilitat va ser de 100 ISO i el temps d’exposició variable, el que trigava en il·luminat l’escena.
Espero que us agradin.    

dilluns, 25 de març de 2013

Far de la Punta del Fangar.


Ubicat en un dels extrems del delta de l’Ebre, en el braç situat al nord, es tracta d’un dels pocs llocs on el nostre país creix de forma natural per l’aportació dels sediments que l'hi arriben del riu.
Darrerament i gràcies al fet de navegar amb caiac l’he visitat repetidament i, he de confessar que estic corprès pel conjunt del que representa la badia del Fangar i la seva punta. Crec que és el darrer lloc on es concentra l’essència del delta de l’Ebre i on existeix un equilibri real entre l’activitat humana i l’entorn natural, lluny dels impactes negatius i les reglamentacions mal redactades. Bé, hauria d’aclarir que aquesta sensació la tens a l’hivern, quan no hi ha visitants i ara que el pas dels vehicles motoritzats està impossibilitat.
En aquest petit paradís hi tenim ubicat un dels fars més alts de Catalunya i el fet d’anar a fotografiar-lo ha estat una motivació important d’aquest viatge. Per sort, i dic per sort molt conscientment, la nit que volia fotografiar-lo va estar ennuvolat i això, no és bo per la fotografia nocturna, queda un cel molt uniforme, sense textures, alguns els anomenen cels empastats. Anys enrere aquesta contrarietat m’hagués malhumorat  i ara, m’agrada no haver trobat les condicions òptimes, perquè hi hauré de tornar en aquest lloc que m'aporta moltes i bones sensacions.
Quina us agrada més?

diumenge, 24 de març de 2013

Se m’ha entravessat.


Això és el que m’ha passat amb l’ermita de la Pertusa, és un lloc espectacular que no hi ha hagut forma de que pugui captar amb una imatge, que tingui la suficient força per encomanar el que un sent al estar en aquest paratge tan màgic del Montsec.
Dilluns passat hi vaig estar en una nit plena d’estels i amb una lluna que ajudava a veure el paisatge grandiós del seu voltant. Un cop el sol es va amagar, vaig intentar captar la llum zodiacal, aquesta llum es produeix per la incidència de les radiacions solars sobre una zona on es concentra la pols residual produïda pel xoc de cometes i asteroides del nostre sistema solar.

Crec que la vaig poder captar, però de forma molt dèbil, ja que havia de competir amb un incipient lluna creixent que es menjava aquest reflex. De totes maneres he comprovat el pla de l’eclíptica i coincideix amb aquesta llum reflexada i clara que es veu en la imatge.
Malauradament la meva càmera no admet que pugi molt la ISO i el màxim que l’amplio és fins a 800, tot i que les darreres càmeres de nivell professional estic veient que admeten ISO’s escandalosament altes.

Pel que fa a l’ermita vaig intentar fotografiar-la amb un 8mm (Samyang) però la qualitat d’aquesta òptica està molt llum del que seria acceptable, us penjo la foto però, no la tinc com una imatge presentable, m’haureu de perdonar.

La tercera imatge està feta des del mateix punt però mirant cap al nord, és l’entrada del congost de Montrebei, la composició era complexa, tenia la paret del Montsec, el pantà i el cel estel·lat. No podia moure’m del lloc i aquí és quan s’ha de tirar de recursos com fer una panoràmica amb la composició de diferents imatges lligades mitjanaçant un programa, però aleshores ja no és una foto..., quedarà pendent.  

dimecres, 20 de març de 2013

L’aigua, un bé escàs.


Que l’aigua és un bé escàs és una obvietat a dia d’avui però, fa unes dècades era  un bé a l’abast de TOTS L. L’entrada d’avui va de l’aigua i és que cada cop se’ns fa més difícil veure-la corre pels rierols del Pirineu Oriental. Aquestes imatges pertanyent al massís de l’Albera que aquests dies s’han amerat per les pluges que semblaven haver-se oblidat d’aquestes contrades. Aquestes muntanyes nodreixen de l'escàs element a una bona colla de municipis de l'Alt Empordà. El canvi climàtic cada cop serà més visible i dramàtic, pràcticament imperceptible als nostres ulls els arbres es van secant...
Fotografiar l’aigua que córrer és un recurs temàtic que “ratlla” una mica i, fer-ho amb llarga exposició encara més, però, alguns romàntics no ens en cansarem mai de relaxar-nos tot veien aquest tipus d’imatges i més sabent que cada cop serà més difícil de poder-les obtenir.
Les d’avui són fetes amb l’ajuda d’un filtre poralitzador, l’utilitzo amb la intenció de treure els reflexes de l'aigua i saturar un xic el color. La velocitat d'obturació és variable, va d’alguns segons en les imatges que l’aigua té l’aspecte més sedós, a fraccions de segons, en les que es veuen córrer els fils (esquitxos) d’aigua. Els diafragmes utilitzats han estat molt tancats, per sobre de f8. Espero que us agradin!

diumenge, 17 de març de 2013

Garbinada


El garbí és el vent que em fa més respecte a l’hora de sortir a mar, és traïdor i pot entrar sense avisar, si et sorprèn navegant, millor que et preparis un “pla B” de fugida o, hauràs de posar tot el teu coneixement, habilitat i força per poder arribar a port.
Aquest cap de setmana ha bufat aquest vent de component sud i ho ha fet amb força. Dissabte vaig sortir a fer alguna foto dels seus efectes sobre l’estat de la mar. Vaig anar a la punta del Cap de Creus però el vent encara era massa fort i feia trontollar el tres peus. El primer error que vaig cometre va ser degut a la mandra de no agafar un trípode ben pesat (o anar preparat per penjar alguna cosa del que portava), aleshores tan sols em va quedar l’opció de buscar un raser per protegir-me i poder treballar amb una certa garantia, aquest fet limita molt a l’hora de composar la imatge. Considero que si vols anar a fer fotografies d’un temporal, sempre és millor fer-ho unes hores desprès de que hagi passat, al menys tot just desprès de que hagi encalmat el vent. Les onades hi són, el vent no et provoca les maleïdes trepidacions i t’estalvies l’aerosol marí que corrou la càmera i embruta els filtres.
Aquests foto que us presento s’ha fet al capvespre, quan el sol ja s’havia amagat. No porta filtres i per allò de la dificultat de composar, m’he vist obligat a retallar una mica de cel per fer-la més atractiva. La velocitat d’obturació ha estat de 8 segons, el diafragma és f14, la sensibilitat 100 ISO i l’òptica un angular de 17 mm.  

divendres, 15 de març de 2013

De la cerca d’un cometa (PanStarrs) a la troballa d’un asteroide (2000PZ6).


Monument a M. Jacint Verdaguer ubicat a la Mare de Deu del Món. 
L'estel és Alpheratz(possiblement) que pertany a Andròmeda
Durant la setmana passada he estat pendent cada capvespre de poder veure el cometa “Panstars” però, la meto adversa no m’ho ha permès. Dijous vaig pujar al santuari de la Mare de Deu del Món, sabia que els núvols difícilment se n‘anirien, però també sabia que els objectius que ens marquem són per poder fer els camins i, en aquest cas, feia molts anys que no hi pujava, motiu suficient per tornar-hi.
Bufava una tramuntana de 80-100 km/h. i la temperatura a Roses era de 5ºC, no  sé quina devia haver a 1100 m.s.n.m. amb aquell vent!, el que si sé, es que se’m va glaçar fins i tot la memòria.
Equipat amb el trespeus més pesat que tinc (és el més estable) i un teleobjectiu de 200 mm. (poca cosa per un objecte tan allunyat de la terra), vaig esperar fins que es fes fosc a que els núvols marxessin i pogués veure el cobdiciat “Panstars”. Estava al darrer revolt abans del santuari, allí hi havia una mica de recer. La llum marxava i cada cop hi havia més de núvols i a sobre començava a nevar. Una mica desesperat i bloquejat mentalment, vaig entrar al cotxe per refer-me, calia reflexionar. Finalment decideixo robar una fotografia nocturna al indret i m’encomano a mossèn Cinto, l’hoste més il·lustre del Món , ell em salvarà.  
Amb tot això, passo de la cerca del cometa “Pansatrs” a trobar-me amb l’asteroide “38671 Verdaguer” (inicialment 2000PZ6).  Dies enrere vaig aprendre que els asteroides són cometes que s’han quedat eixuts, ja no tenen ni gasos, ni aigua per sublimar i generar l’espectacular cua bífida. “38671 Verdaguer” és un asteroide descobert per un astrònom tortosí l’any 2000 (Sr. Jaume Nòmen) i que se li va acabar donant aquest nom, al coincidir la descoberta amb el centenari de la mort d’en M. Cinto Verdaguer. Crec que la seva magnitud és de 15,4, invisible per a mi i per a la majoria d’astrònoms aficionats, però vès per on, que l’altre “Verdaguer” el tenia  a l’abast de la mà i de l’angular de 17 mm. Allà assegut, immutable a les adverses condicions meteorològiques va permetre que el fotografiés ràpidament i pogués tornar a casa ben content. Per mi va ser un petit miracle en aquell capvespre indòmit, encara que no crec que això (lo del miracle) li importes gaire a M.Cinto.
Les dades tècniques de la foto són.: 44 segons de temps d’exposició, el diafragma a f4 el màxim d’obert que permet el 17-40 Canon i, la sensibilitat a 800 ISO per escurçar al màxim l’exposició i així no congelar-me en el intent. A mossèn Cinto el vaig il·luminar amb una lot càlida de tungstè, era el més calent que tenia a les mans. La contaminació lumínica i la lluna van fer la resta.

dijous, 14 de març de 2013

Tempus fugit.


“Tempus fugit” és el tòpic llatí de com se’ns escapa el temps..., aquesta és la sensació que he tingut a l’observar aquest pou amb abeurador del mas Mallol de l’Albera. Es troba  a la vora d’un còrrec sec, entre prats rocallosos pasturats encara per vaques i, amb un estat d’abandó patent.
Els que fotografiem la nit tenim la costum de buscar elements del passat, en ells hi trobem textures i colors que ens agrada ressaltar amb les llums, d’aquesta manera rescatem  la seva ànima abans que caiguin en l’oblit més absolut i el temps els fagociti. Per nosaltres encara són bonics i representen una cultura camperola pràcticament extinta.
Per fer aquesta foto vaig fer una exposició de 81 segons, amb un diafragma de 5,6 i el sensor ampliat a 800 ISO, l’objectiu era un “Toquina” a 11mm de focal, just iniciar el muntage va començar a caure aiguaneu i vaig veure'm obligat a pujar la ISO per escurçar el temps, no hi va haver temps de repetir..., el cel va quedar cobert.
Per fer la il·luminació s’ha utilitzat una llum incandescent en posició zenital per al pou, per poder fer-ho s’ha utilitzat una extensió barra telescòpica casolana, l’entorn s’ha il·luminat amb llum (lot) maglite 3D en posició rasant. L'arbre del darrera té un toc amb llum de led blanca i pel cel, la llum procedeix de la CL del Rosselló.
El núvol amenaçant que es veu va resulta ser una tempesta d’aigua neu que em va obligar a fugir del lloc per cames L

dilluns, 11 de març de 2013

Buscant la llum zodiacal.


Autoretrat amb l'ajunda de Josep Mª Abadia
Aquest cap de setmana he estat a Àger, un poble a peu del Montsec  considerat  un dels millors llocs d’Europa per poder practicar el vol lliure (ala delta o parapent) i també per tenir un dels cels més nets de Catalunya per l’observació astronòmica.

Amb l’excusa de la llum zodiacal, i per iniciativa de quatre mestres de la fotografia i l’astrologia, s’ha realitzat un curs “d’astrofotografia del paisatge”...
El cartell era impressionant.: 
NatiMartínez Fotògrafa i professora experta en retoc, processat i impressió d'imatges digitals, i en positivat, virats i altres tècniques especials de laboratori.  
MariaRosa Vila Editora gràfica, fotògrafa i periodista. Directora de Fotografia de la revista Descobrir, editora d'Universo -la pàgina de l'APOD (Astronomy Picture of the Day) de la NASA al Facebook, coordinadora d'exposicions i editora gràfica de diversos fotollibres.
 Ramon Naves al costat del telescopi
RamonNaves  Astrònom, cap de l’observatori Montcabrer MPC 213, descobridor de dos asteroides i col·laborador de la NASA.
Manel Soria Fotògraf especialitzat en astrofotografia i natura. Ha publicat reportatges en diversos mitjans, i algunes de les seves imatges han estat APOD de la NASA. És, a més, doctor enginyer industrial i professor de la facultat d'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya.

El millor de tot ha estat veure com transmeten el seu coneixement, ho fan amb passió, rigor, i de forma molt amena i molt divertida. Si a tot això hi afegeixes que els acompanyants tenien un nivell humà i tècnic altíssim i, l’alumnat, qui més qui menys, eren uns experts fotògrafs, ja us podeu imaginar com ha acabat sent el cap de setmana, en dos dies, he après més que en mesos de recerca per la xarxa.
 Ens hem introduït en el coneixement que ens hauria de permetre d’aixecar el cap a la nit i veure alguna cosa més que una multitud de puntets que brillen de diferent manera. Ens han desmuntat conceptes mal apresos i ara, al mirar la lluna sabem que el seu itinerari d’acompanyament a la terra té un recorregut molt diferent del que crèiem. Ara farem una configuració específica de la càmera per millorar la visualització dels estels. També intentarem portar un discurs visual coherent amb les nostres imatges, ple de força i emoció i si cal fer desaparèixer alguna cosa que ens hagi sorgit dins del camp visual de la càmera sense adonar-nos, quan arribem a casa ens senyarem, i el clonarem!.   
Iker Moran de la revista Quesabesde
   Albaro Arroyo buscant un bon lloc per fotografiar
i tot això ho hem fet en un paratge magnífic, dormint en l'alberg del poble (amb una cuina més que aceptable)  i fins i tot, el temps ha posat el seu granet de sorra amb uns núvols que no han permes veure gaire bé la llum zodiacal, però si que han guarnit el cel. Haurem de tornar-hi per poder fotografiar millor aquesta llum residual.
Aprofito aquesta entrada per donar-vos les gràcies a TOTS.  

dimecres, 6 de març de 2013

Aerosol marí.


Aquesta tarda la costa s’estava banyant per un aerosol salí producte de l’embat del mar contra les roques, la llevantada ha estat de les fortes amb vents sostinguts de més de 60 km/h. Aquesta és una situació en que l’equip fotogràfic poc patir un bany de partícules de sal que li escurçaran la vida, però també és un moment en que la força del mar produeix aquella atracció irresistible que tothom volem immortalitzar, a mi m’ha passat el mateix i me l’he jugat (l’equip) per així poder compartir aquesta imatge. Tampoc són tants els temporals que hi ha al cap de l’any i s’han d’aprofitar.
Us presento una imatge de quan la llum ja havia desaparegut pels nostres ulls, se l’anomena l’hora blava, però avui estava núvol i l’hi hauríem de dir l’hora grisa ;-).... La baixa velocitat utilitzada  (47s) ha suavitzat la fúria de l’onatge (3-4 metres d’alçada), he utilitzat el diafragma al màxim d’obert  f 2,8, volia captar tota la llum residual i CL (contaminació lumínica) procedent de Llançà que hi havia en l’ambient,  encara que perdés profunditat de camp i es que volia ressaltar el primer pla, això ho he fet donant-li llum amb el frontal que duia, ho he fet lateralment uns 4-6 segons per l’esquerra i un parell de segons per la dreta, d’aquesta manera li donem volum i s’hi ho fem pels dos costats suavitzem  les ombres. Finament dir-vos que la sensibilitat era de 200ISO i la focal estava  a 15 mm.
Espero que us agradi i si algú vol que faci algun aclariment estic obert a respondre el que sàpiga. No he d’amagar res. Ah! en aquesta imatge no hi hagut ús de filtres. En el post-processat  s’ha tocat una mica l’enfoc amb el programa de la pròpia càmera i un pel de contrast. 

I ara en color.


De la mateixa sessió del dissabte passat , avui us deixo unes imatges en que he intentat transmetre el moviment  de l’aigua i dels surfistes. Tot i que l'he titulat "I ara el color", aquest color és quasi absent, és per això que primer us vaig enssenyar el BiN, però crec que s'ha de veure tot. S’agrairan els comentaris crítics i constructius.




i en aquesta foto la pretensió ha estat encara més gran i he buscat la semblança a una pintura


dissabte, 2 de març de 2013

Siluetes amb aigua.













(Clicant la imatge es fa més gran)

El llevant és com el foc, t’hipnotitza.  Quan te’l mires t’hi encantes però, saps que pot ser mortal, té aquella atracció de tot el que està prohibit, al menys és el que em fa sentir.
Finalment ha arribat la llevantada  i amb ella l’esperada pluja,  si tot va bé aquest cap de setmana navegarem aquestes aigües tèrboles i sentiren els seu darrer sospir,  m’agrada navegar-lo  quan les seves urpes estiguin amagades  i deixi de ser amenaçador, però  això és una altra història, el que sí he fet és anar a contemplar-lo i avui us deixo algunes imatges d’aquest dissabte al matí a Llançà amb altres companys que també l’han gaudit.
Tot i que aquest blog vol ser de fotografia nocturna i crepuscular,  també hi posaré algunes dels móns propers que vagi explorant. Són proves arriscades...,  petites incursions a una visió diferent  de la fotografia esportiva, diguem-ne que el nexe d’unió amb la nocturna és la velocitat baixa d’obturació. Si normalment quan surto a fer nocturna trec una foto per hora, avui he tronat a casa amb 350 fotos fetes amb poc més d'una hora. Al visionar-les no m'ha costat gaire de fer la tria, sabia el que buscava i ràpidament s'ha aprimat el paquet a aquestes dotze que us mostro i que finalment em quedaria amb dues d'elles. 
Aproximació a les dades tècniques.: Aquestes imatges s’han fet entre les nou i les deu del dissabte 2 de març a prop de Cap de Ras (Llançà), he utilitzat un teleobjectiu Tamrom, el diafragma de la càmera i, degut al sol hivernal que hi havia, ha estat força  tancat, entre f16 i f22. Les velocitats d’obturació han anat variant molt, però estaven sempre entre ¼ i 1/30 part de segon i, la sensibilitat era de 100 ISO. He disparat en RAW i en  ràfega, posteriorment els he revelat  amb el software propi de la càmera (Canon) tocant bàsicament  el contrast, posteriorment  i en “fotoshop”  he modificat lleument la composició (enquadrament) i l’ he passat a blanc i negre.
Ja sé que molts de vosaltres  trobareu que les imatges són borroses ;-) però a mi m’han agradat i per això les comparteixo. Pots dir-me quines són les del teu gust? 
Gràcies! :-)